Estic descobrint tot un món nou: tinc temps per avorrir-me, llegeixo dos o tres llibres al mes i ara veig el temps que perdia amb una cosa que tampoc m'aportava res

Soc d’aquelles persones somiadores que encara es proposa hàbits cada inici d’any. M’agrada pensar en tot allò que vull aconseguir i com ho vull fer. Sempre procuro que siguin hàbits realistes i que es puguin adaptar a la meva vida diària amb una nena de disset mesos que no para quieta. Fa uns mesos, vaig començar a veure que la vida que veiem i que compartim a les xarxes socials no m’interessa gens. Em vaig començar a preguntar per què compartia petits moments del meu dia a dia i amb quin objectiu ho feia. Alhora, em vaig preguntar per què ho feien els altres i la majoria de vegades era per pur postureig. Fa setmanes que estic descansant de les xarxes, que no comparteixo res i quan tinc ganes de publicar alguna foto o algun text, m’aturo cinc minuts i em pregunto per què ho vull fer i si allò m’ajudarà –a mi o a algú–. Normalment, la resposta és negativa. Des de fa unes quantes setmanes que estic desconnectant més que mai del món digital. I estic descobrint tot un món nou. Tinc temps per avorrir-me –això abans era impensable–, llegeixo una mitjana de dos o tres llibres al mes i ara veig tot el temps que tinc i que abans perdia amb una cosa que tampoc m’aportava res. També m’he adonat que el canvi més gran que he notat en mi mateixa és el mental i espiritual. Ja no visc corrents, ja no tinc pressa per res, gaudeixo de l’aquí i ara –com fa la meva filla, quina enveja em fan els infants!–. I estic molt més relaxada i tranquil·la que abans. Pensem-hi un moment. No creieu que les xarxes ens fan anar molt més ràpid del que tocaria? Mireu-vos l’última sèrie del moment, compreu la peça de roba que està en tendència i porta tothom, passeu les vacances on les passa tothom i feu el mateix que fan els altres. Això és el que les xarxes ens ensenyen: a viure ràpid, a no assaborir res i a passar-nos els dies fent scroll. I sabeu per què he aconseguit fer aquest canvi que tantes vegades havia provat i no me n’havia sortit? Ella, la nena. Vull passar temps amb ella, vull gaudir-la sense pensar si he publicat la fotografia que acabo de fer, vull fer coses amb ella i que siguin útils per a totes dues. I, sobretot, vull viure en l’aquí i ara. Perquè és l’únic que importa i perquè no voldria que ella creixés pensant que per la seva mare era més impor-tant mirar el telèfon mòbil que passar temps de qualitat amb ella. No m’ho perdonaria. Quan vaig començar a fer aquest canvi, vaig pensar que em perdria coses de la vida digital i sí, potser és així. Però és que m’és igual si me’n perdo algunes, perquè si alguna d’aquestes coses és important ja m’arribarà per un altre canal. Si realment és important, sabran localitzar-me. Ara, que aprofito cada dia de la setmana i intento viure en l’ara i aquí, em pregunto per què els altres comparteixen les seves vides a les xarxes. Segurament, ells mai s’han fet aquestes preguntes però, a la vegada, mai s’han preguntat quines conseqüències té o què aporta compartir la teva vida amb ves a saber qui. Perquè, en realitat, no sabem qui hi ha a l’altra banda i aquest és el gran perill de les xarxes socials. Us mentiria si us digués que m’he allunyat de les xarxes i m’he desinstal·lat les aplicacions del mòbil. Segueixo tenint-les i les consulto cada dia, però les visc des d’una certa llunyania, com si allò no s’assemblés en res a mi, i quan veig que les xarxes no em fan sentir bé o no m’aporten res tanco l’aplicació, deixo el mòbil a una habitació i me n’allunyo. Proveu-ho. I, sobretot, no sigueu com ramats i feu tot el que fan o us diuen els altres. Aquesta és la vertadera llibertat.

Estic descobrint tot un món nou: tinc temps per avorrir-me, llegeixo dos o tres llibres al mes i ara veig el temps que perdia amb una cosa que tampoc m'aportava res

La vertadera desconnexió