És en aquest silenci, amarat de pregària, de comunió i de fraternitat, que viuen les carmelites descalces i les sacramentàries de Vic

El diumenge 12 de juny, festa de la Santíssima Trinitat, l’Església celebrava la jornada Pro Orantibus, un dia de pregària per la vida contemplativa.

Els monjos som homes dedicats a la pregària, al treball i l’acolliment. És amb aquests tres elements que fem de cada monestir una llar oberta a tots aquells que volen fer una experiència de silenci, que afavoreixi el trobament amb Déu, amb els altres i amb un mateix.

Al monestir, els monjos trobem en Crist la llum que il·lumina les nostres foscors i l’alegria en el camí de la fe. I també l’amor gratuït dels uns als altres. Un amor sense fronteres, sense barreres. L’abat Cassià Just escrivia: “No hi ha res tan bonic, com una comunitat en què les persones comencen a tindre’s confiança i a estimar-se. Per això el monaquisme ens és font de vida, ja que sempre que acollim els altres, siguin qui siguin, som acollits per Déu”.

Conten d’un pelegrí que preguntà a un monjo que estava traient aigua del pou: Què aprens en la teva vida de silenci?. El monjo li respongué: Mira al fons del pou. Què hi veus?. El caminant mirà a dins del pou i contestà: Només veig una mica d’aigua. El monjo tornà a dir al pelegrí: Contempla el silenci del cel i de les muntanyes que hi ha al voltant del monestir. Després d’això, el monjo li digué: Ara torna a mirar a dins del pou i digues què hi veus. Ara hi veig el meu rostre reflectit en la superfície de l’aigua, respongué l’home. I el monjo digué: Això és, germà meu, el que jo aprenc en la meva vida de silenci. Vaig començar reconeixent el meu rostre reflectit en el fons del pou sempre que venia a treure aigua. Després, de mica en mica, vaig anar descobrint allò que hi ha més a sota de la superfície de l’aigua, fins a veure les algues que creixen al fons del pou. I en els dies en què la llum del sol ho permet i l’aigua és especialment cristal·lina, arribo a veure també les pedretes del fons i fins les restes d’un càntir trencat i oblidat que va caure fa molts anys. Em preguntaves, continuà el monjo, què aprenc del silenci? Aquesta és la meva resposta: vull descobrir la profunditat de la meva ànima, el racó més profund del meu cor i de la meva pròpia vida. Vaig venir al monestir buscant Déu, perquè sabia que ell m’envoltava amb la seva presència. I cada dia veig amb més claredat que Déu també està en el més profund del pou, com algú que dóna sentit, llum i vida a tots els qui miren l’interior del propi pou, amb el desig de buscar-lo.

És en aquest silenci, amarat de pregària, de comunió i de fraternitat, que viuen les carmelites descalces i les sacramentàries de Vic.

En ple temps sinodal, les comunitats de vida contemplativa aprenem a esdevenir pelegrins, que com deia el cardenal Martini, és “experimentar la novetat del camí, el gust per noves aventures i la força per afrontar les dificultats”. I quan les vocacions a la vida contemplativa no són tan nombroses com abans, hem de saber viure des del present i sense nostàlgies la nostra resposta a Déu, tot assumint una vida pobra, fràgil i petita. I alhora, hem de ser testimonis del Regne, perquè caminant sense por, hem de continuar deixant una petjada de joia i de confiança en el Déu que ens ha cridat a la vida de fraternitat.

Com deia mossèn Teodor Suau en un article a Serra d’Or: “Per a nosaltres, cristians i creients en la Trinitat, la contemplació no sols és recuperar el silenci de les coses; és, a l’interior d’aquest silenci,  copsar la petjada del Déu Amor. I deixar-nos captivar pel seu encís”.

I és que en un món caracteritzat pel soroll, el silenci (acollit i compartit), ens acosta a Déu, als altres i a un mateix, com ho intentem fer els monjos i les monges.