Aquesta romantització de la 'vida de poble', idíl·lica, se l'han inventat els de ciutat

Hi ha aquest projecte fantàstic que es diu “Repoblem” que periòdicament penja a les xarxes socials ofertes de cases i negocis en pobles petits. “Es traspassa un forn de pa a ple rendiment a Rialp.” “Ens venem una finca amb una granja de 30.000 pollastres a l’Urgell. Ideal per a gent jove que vulgui emprendre un projecte de futur i viure en un poblet.” “L’Ajuntament de Tarrés a les Garrigues (105 habitants) busca algú que vulgui portar El Sindicat.” Aquests són els tres últims anuncis, però n’hi ha molts més. A vegades, amb el preu inclòs: una casa amb forn de pa es lloga per 250 euros al mes a Bovera. Tants euros com persones té el poble. És divertit imaginar-te, per un moment, agafant els trastos i anant a viure en un paratge bonic com si fossis un vedell i la vida es tractés d’arrencar brins d’herba del marge. Però ni tu ets una vaca ni viure a pagès és un retir de ioga kundaliní. Aquesta romantització de la vida de poble, idíl·lica, se l’han inventat els de ciutat. Els de poble mai a la vida ens havíem aturat a pensar en els arbres, els enciams, el quilòmetre zero i l’aire pur. Senzillament, hi eren (excepte l’aire pur a Osona, que gastem eau de purí). La pandèmia ha portat alguns urbanites a viure fora de les ciutats perquè els preus, la densitat, el trànsit, la manca d’espai i fins i tot les altes temperatures estan posant difícil viure a les grans capitals. Però amb els pobles que ens estan quedant, deserts de vida i de serveis, tampoc no és fàcil de viure-hi. Els que hi han anat són professionals qualificats que volen un decorat més verd per teletreballar, no gent que vulgui dedicar-se a les gallines o els préssecs. De fet, sovint els fan nosa, els pagesos i els galls. Però és que no hi ha alternativa: no es pot viure en un poble fent la vida que s’hi feia el segle passat. Ni la gent dels pobles la fa, aquesta vida utòpica d’hortet, colmado i veure-les passar. Als pobles no es viu en blanc i negre. La majoria d’anuncis de “Repoblem” fan riure als que coneixen la realitat dels negocis locals: no surt a compte dedicar-t’hi. No és que no hi hagi forners a Bovera, és que no n’hi ha a Osona. Perseguint la prosperitat i la modernitat, avui ja s’han perdut uns oficis que abans ens permetien sobreviure, tan senzill i tan essencial com això. No crec que hi hagi marxa enrere. És trist, haver deixat perdre un model de vida que era més sostenible i solidari, però és que també era més esclau i auster. Si ho mirem sense nostàlgia, és legítim que la gent aspiri a viure més còmodament. Només hi ha un gran però: la pèrdua del sentit comunitari. Em sembla que serà el problema social més determinant i perillós del món que ve.

Aquesta romantització de la 'vida de poble', idíl·lica, se l'han inventat els de ciutat

La vida d”antes’