Seria una cura d’humilitat que una partícula submicroscòpica pogués aturar la voràgine global

La sensació és de plaga bíblica. Ja tenim les primeres llagostes brunzint pels nostres camps i seran difícils d’eliminar. El coronavirus està estrenyent el setge també en aquest racó de món que crèiem tan allunyat de Wuhan –topònim que ja s’ha fet un lloc d’honor al resum de l’any 2020–. La por encara està barrejada amb certa incredulitat, però ja deixa sentir el seu alè als transports públics, els hospitals, les oficines, entre petites aglomeracions. He vist un taxista amb màscara i guants. La por sí que és contagiosa. El degoteig de grans esdeveniments que estan cancel·lant, començant pel Mobile World Congress, sembla imparable. No se celebren fires internacionals, les activitats esportives es fan a porta tancada, tanquen escoles i universitats, fins i tot es podria deixar d’anar a treballar. S’ha de respectar una distància de seguretat, ja no hi ha petons, ni encaixades. Prohibit eixavuirar, que és com diuen a Osona estornudar. A la prevenció lògica per un virus que té alt risc de contagi, s’hi suma la pressió de les asseguradores i l’obsessió per l’asèpsia total, que ja s’estava estenent molt abans en les societats riques. Confesso que noto cert plaer en aquesta escalada de desconvocatòries. I no només per la seguretat sanitària, sinó pel fet que el coronavirus pot aconseguir obrir una escletxa en el temps. De moment encara és una fantasia, però sento veritable fascinació davant la possibilitat que tot es cancel·li o s’aturi. Que no hi hagi classes ni fàbriques ni futbol ni espectacles ni Amazon ni botigues obertes ni cotxes a les carreteres perquè no hi hagi enlloc on anar a fer res. Ja compto que l’impacte econòmic seria greu, de conseqüències fatals, imprevisibles. En una economia obligada a créixer per mantenir el sistema és una idea gairebé suïcida, com aquells pensaments pertorbadors que a tots ens han pinçat el cervell: i si premo gas a fons i no aixeco el peu a temps? La temptació d’engegar-ho tot a la merda i sense pla B ha de ser sempre una possibilitat –encara que sigui remota– per a qualsevol ésser humà en els seus cabals. Seria una cura d’humilitat que una partícula submicroscòpica pogués aturar el remolí global. Que aconseguís parar el temps i deixar les nostres vides en stand by –qui sap si fins i tot per un error planetari podríem quedar en mode càmera lenta i recuperar els temps més pausats del segle passat–. Sense activitat productiva, què ens quedaria? Família, natura, coneixement. Estimar, caminar, llegir. Cultivar i cultivar-nos. Ben bé seria tornar a les arrels. No sona gens malament.

Seria una cura d’humilitat que una partícula submicroscòpica pogués aturar la voràgine global

La vida en ‘stand by’