Van marxar els xarops de color taronja i alguna dècada més tard arribaven les píndoles de la pressió i la crema pel dolor

Un dia, estava mirant els medicaments que tenia a la farmaciola de casa i vaig pensar que es podia saber les persones que vivien en una llar en funció dels fàrmacs que hi havia guardats. Aquesta idea, la vaig arxivar i ara ha esdevingut aquest relat protagonitzat per un d’ells, el que segurament deu estar a les farmacioles de la majoria de cases, el Paracetamol. Era al prestatge a l’espera que alguna persona em vingués a comprar, fins que un dia, una parella d’entre 25 i 30 anys ho va fer, i la jove, tot ficant-me a la seva bossa, em va treure de la farmàcia. Ella no estava per passejos. Tenia un bon mal de cap, va dir, i directament varen anar a casa. Em va deixar al marbre de la cuina i posant-se un got d’aigua va obrir-me, va agafar un dels meus blísters, en va treure una pastilla i se la va empassar. Vaig quedar-me al marbre molta estona, quan tot d’una la noia va tornar amb una cara molt més eixerida i va comentar, on ho endreço? I sense gaires contemplacions em va agafar i anant al lavabo em va ficar en un calaixet. Varen passar els dies i les setmanes i vaig romandre sol en aquell calaix, fins que tot d’una al meu costat hi varen caure un paquet de gases, un rotlle de benes, un d’esparadrap, unes tiretes i unes tisores. Les gases i les benes, toves i delicades, eren fins fa pocs anys les reines de les farmacioles. Tallant-les a la mida necessària servien per a moltes coses, com a molt les acompanyaven els esparadraps. Però un dia varen arribar les tiretes. Elles representaven la modernitat envers el classicisme mil·lenari de les benes. Alguns es pensaven que podien arribar a substituir-les. El temps ha demostrat que no era així. La convivència, com us podeu imaginar, no va ser fàcil. Jo em vaig posar molt content. Per fi ja no estava sol, acabava de néixer la farmaciola de la casa. El temps va anar passant i tot d’una el calaix es va tornar a obrir i ens va fer companyia el termòmetre. Els primers eren tractats amb molta cura i atenció, eren fràgils i sempre calia estar amatent a la seva saba de mercuri. Els actuals són una mica arrogants i tibats, perquè amb el progrés ara són digitals. Molt de tant en tant s’obria el calaix i una mà agafava alguna cosa, però en realitat teníem una vida molt tranquil·la, fins i tot un xic avorrida, fins que un dia vaig sentir una veu masculina que deia: “Tu creus que ens faran falta tantes coses?” Ella va contestar: “Evidentment que sí. Solament he comprat el que m’ha posat a la llista la llevadora, però ara veig que aquest calaix s’ha fet petit. Penso que ens caldria comprar una farmaciola o buscar un petit armari per tenir-ho tot ordenat.” I mentre deia això, varen aparèixer un antipirètic en forma de xarop de color taronja, crema per a la pell de nadó, un sèrum per a la panxa, unes gotes per als ulls, unes altres per a les orelles, un comptagotes, una xeringa i una cullereta graduada, entre altres. Ja no hi cabíem, de tan atapeïts que estàvem. Jo pensava: “Espero que el trasllat sigui aviat, ja que es molt incòmode tenir tan poc espai.” I així va ser com vàrem tenir apartament propi, un prestatge per a les benes, l’esparadrap, les tiretes, les tisores i tot allò de roba o paper; un altre per a mi i d’altres píndoles com els antiinflamatoris, analgèsics, antipirètics i també el termòmetre, i un darrer per a les pomades i els xarops. Ja ens havien organitzat. A mi ja m’estava bé. De tant en tant sabia que es preparava algun viatge, perquè de sobte apareixien al calaix les pastilles pel mareig. Aquestes eren eventuals, solament s’estaven uns dies amb nosaltres. No sortíem tots. Solament a uns quants ens treien a passeig. Primer vàrem anar de colònies, després de vacances a prop de casa, però algunes vegades vaig anar molt més lluny. Quan això succeïa ho passava francament malament. M’embotien en un espai molt i molt petit de roba. A vegades fins i tot em treien de la capsa i agafaven un dels meus blísters tot separant-lo dels altres i el posaven al que en deien necesser. Aquest després era entaforat en una caixa molt més gran que en deien maleta i un cop tot a dins ben estrets es posaven en marxa i apareixíem en un altre lloc. Aquest fet es donava més o menys un cop l’any. Quan havíem retornat a casa al meu espai, ja respirava tranquil. Els anys transcorregueren i tal com havien vingut varen marxar els xarops de color taronja, les culleretes graduades, els comptagotes i altres elements que tenen una vida relativament més curta. Després que marxessin, vàrem passar una etapa en què tornàvem a ser poquets i gairebé sempre els mateixos, els clàssics, els de sempre. Alguna dècada més tard, però, la farmaciola es va tornar a omplir i tot d’una veig que arriba un paquet de píndoles per la pressió alta, unes altres pel sucre, i alguna altra, però per descomptat totes en companyia del protector estomacal, l’Omeprazol, i també una crema pel dolor, una per la circulació i una altra per les úlceres. Totes aquestes darreres incorporacions no es barrejaven gaire amb nosaltres. Pel que vaig entendre, van una mica en pack. Per tant, la nostra relació va ser purament de veïnatge i res més. Però un dia una veu desconeguda va obrir la porta de l’armariet i va començar a buidar-lo tot fent un triatge: els caducats en una banda –Oh, pobrets, els tornaven a la farmàcia. S’havien quedat allà deixats de la mà de deu i ja no servien per a res–. Un altre grup eren el que ja no es feien servir però encara no havien caducat. “Aquests els portarem a una ONG que els recupera i els dona a persones que no se’ls poden permetre.” I a uns altres ens varen posar en un lloc que em portava vells records. Era un necesser. Mentrestant, la veu comentava: “A la residència ja tenen de tot. Però és millor que hi portem aquells medicaments que acostuma a prendre.” I vés per on, tots vàrem desaparèixer del que fins llavors havia sigut el nostre espai, i per això vaig entendre que ara em traslladaven de casa. Amb agraïment a tot el personal dels CAP, els hospitals i les farmàcies que durant tot aquest temps de pandèmia ha estat al peu del canó.

Van marxar els xarops de color taronja i alguna dècada més tard arribaven les píndoles de la pressió i la crema pel dolor

La vida en una farmaciola