Un viatge des d’EL 9 NOU pel periodisme local a l’era d’internet enmig d'una crisi sanitària global amb petjades econòmiques i socials

Aquests dies estem tots atordits per una realitat que costa d’assimilar. Necessitarem temps i perspectiva, per entendre què ha passat. La distància sempre ajuda a afinar les opinions. El que avui pot semblar una anècdota irrellevant demà potser és un fet transcendent. Aquesta idea ens l’explicava, segurament amb més precisió acadèmica, un professor de Filosofia que hi havia hagut a l’institut de Manlleu quan del batxillerat encara se’n deia COU. El coneixíem com en Curro –com es deia?– i s’esforçava per convèncer-nos que havíem d’entendre Plató, Descartes o Kafka no tant per passar el mal tràngol de la selectivitat, sinó perquè ens podien ser útils a la vida. De Kafka, precisament, me’n va quedar que un dia va escriure al seu dietari alguna cosa així com: “Alemanya ha declarat la guerra a Rússia; a la tarda he anat a la piscina”. Sense context, podia semblar una simple nota d’agenda d’un dia qualsevol, però, amb perspectiva, sabem que aquell fet va ser una mica més rellevant: era l’inici de la Primera Guerra Mundial. Amb el nostre dia a dia actual passa una mica el mateix. Comptem contagis i defuncions per coronavirus en una mena de rànquing macabre, però per entendre la dimensió real d’una crisi sanitària amb moltes més ramificacions necessitarem temps i mirades complementàries que aportin llum a tots els racons. Per projectar aquestes mirades el periodisme esdevé una atalaia privilegiada. Mantenir viu el pols informatiu en unes condicions tan adverses no és fàcil. Que la informació flueixi del periodista al lector, i especialment en el cas d’un diari de paper per la complexitat de la distribució i el repartiment, només és possible amb una cadena de complicitats en què cada baula dona sentit a l’anterior. Al final, no serviria de res escriure si ningú no ens pogués llegir. Ara bé, escriure de què? L’actualitat, ara, és monotemàtica. Per això, més enllà de presentar-la com una mera juxtaposició de notícies hem hagut de teixir un fil que cusi els fets a través d’opinions d’experts, reflexions personals o històries humanes. Són els ancoratges locals per fixar el que en diem l’actualitat, la representació d’una realitat avui tenyida de dolor. La llista de defuncions que cada divendres publica EL 9 NOU n’és l’exemple més prosaic. Durant les primeres setmanes d’abril a Osona i el Ripollès gairebé s’han triplicat les morts respecte a les xifres de fa un any. L’actualitat, avui tenyida de dolor, és un oceà de tristesa on també s’hi poden trobar gotes d’esperança: hi ha molts herois El periodisme ordena. Per això pot concedir espai a actituds que quedarien sepultades per la immediatesa de les xarxes Un diari de paper és una cadena de complicitats, des de qui escriu fins a qui llegeix, en què cada baula dona sentit a l’anterior Internet canvia la manera d’informar-se. És com un bufet lliure on un es fa el menú al seu gust. Però amb risc d’empatx Dins d’aquest oceà de tristesa també s’hi poden trobar gotes d’esperança. Sílvia Susín, de Torelló, que s’ha posat a treballar abans d’hora com a metgessa; Conxita Mas, que un cop jubilada s’ha fet un tip de cosir mascaretes per al CAP de Balenyà, o Jordi Camprubí, que s’ha mantingut al peu del canó a la caixa del súper de Sant Joan són petits testimonis que enmig de la foscor sempre s’hi troben fars que il·luminen l’horitzó. Actituds, petites si es vol, però que tenen valor. Fer-les visibles és una de les feines del periodisme, ofici que permet ordenar, i per tant concedir espai, a fets que tindrien molts números de quedar sepultats per la immediatesa de les xarxes socials. De fet, aquesta és, també, la crisi d’internet. És inimaginable com hauríem viscut una situació tan excepcional sense internet. El teletreball, les videotrucades o el comerç electrònic són realitats consolidades per una eina que no va ser un invent, sinó una revolució. Per posar-ho en perspectiva, m’agrada recordar que la primera vegada que apareix la paraula internet a l’arxiu d’EL 9 NOU és l’any 1994. No és una notícia, sinó l’anunci d’una xerrada. Deia: “Internet: una xarxa informàtica de 30 milions de persones d’arreu del món”. Vista avui, la frase tenia la virtut d’anticipar un fenomen global, però es quedava curta en l’abast. Molt curta. El que podia semblar una onada era un tsunami que ha modificat tots els ordres de la vida. També, lògicament, la manera d’elaborar i consumir la informació. La xarxa és una mena de bufet lliure on un pot fer-se el menú al seu gust. Però amb risc d’empatx. Tot s’ha de poder pair. En aquesta crisi la informació és un vector clau. Dies enrere, l’historiador i filòsof Yuval Noah Harari en feia una anàlisi retrospectiva a El País. Venia a dir que és una mena d’escut. Al segle XIV ningú sabia què provocava la pesta negra ni com combatre-la. S’atribuïa als déus i no als virus. Per això s’organitzaven pregàries col·lectives que, en comptes de frenar-la, el que feien era propagar-la. Avui, en canvi, tenir més informació ens beneficia. I, encara que siguem aficionats a magnificar els errors i menystenir els encerts de la gestió d’una crisi que venia sense prospecte d’instruccions, tots coneixem la importància de les mesures preventives. Separant-nos ens protegim. Això és informació. Un tipus d’informació. No obstant això, en contextos d’incertesa també és fàcil que apareguin venedors de fum amb solucions màgiques i teories conspiranoiques. Llegendes urbanes, en dèiem. Són falòrnies difícils de rebatre perquè acostumen a tenir una estructura narrativa i uns elements aïllats de veracitat, circumstància que els dona credibilitat. Per això cal destriar el gra de la palla. A l’hora de garbellar, el periodisme, i els mitjans de comunicació, hi tenen un paper. És cert que amb la irrupció de les xarxes els mitjans –els tradicionals i els nous– perden la funció d’intermediació. Abans, en la lògica de la comunicació de masses que ens feien recitar a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB entre protagonistes i audiència hi havia d’haver, forçosament, un intermediari. Érem els periodistes i els mitjans. Ara no. El paradigma és Donald Trump, que va ser president dels EUA sense fer cap roda de premsa. Quan li convé s’expressa en tuits: té prop de 78 milions de seguidors a Twitter. Pot semblar bé. És més directe, es podria dir. Sí. Però evita el contrapès del contrast. Si determinades declaracions les fes en una roda de premsa se li podria repreguntar. El Washington Post es va entretenir a comptar les mentides. Fa un any va arribar a les 10.000. Bona marca. Per això cal fer preguntes. A Trump, a Pedro Sánchez, a Quim Torra o a Anna Erra. Sovint el que fan els polítics és comunicar. Informar és una mica diferent. No és només explicar, sinó bàsicament preguntar. Per això el periodisme ara és més necessari que mai. La crisi, encara que soni a tòpic, és una oportunitat. Fer una feina professional no és cobrar molt, sinó posar-hi els cinc sentits per fer-la bé. No abaixar la guàrdia. Màxima admiració pels companys d’EL 9 NOU i EL 9 TV que aquests dies han mantingut viu l’esperit de fer de reporters tot i les limitacions del teletreball. La tecnologia fa temps que ens permet fer feina des de casa, reunir-nos virtualment fins i tot. Però no és el mateix. Una redacció no és una oficina. És una mena de thermo-mix on es cuina un producte amb l’aportació de generacions vàries i idees diverses. I on, a més, sempre hi ha referents. Ens sobren profetes i ens falten mestres perquè el futur ens planteja més dubtes que certeses. La crisi ens posa davant el mirall. Tenim molt poca visió estratègica. Per això triomfa l’“ens en sortirem!”. Però com? La recepta de l’austeritat, idea que ha laminat serveis públics de primera necessitat com els sanitaris, ha caducat. No serveix Anem a les palpentes. Com qui fa alpinisme, potser caldrà tirar una cordada: un ancoratge en forma d’esperança cap al futur Per això ens preguntem què passarà: a les feines, als negocis, als estudis, a les famílies… Vivim en un present fals i ens és difícil aixecar la mirada per veure-hi enllà. Anem a les palpentes. Com qui fa alpinisme potser ens tocarà tirar una cordada al futur; una mena d’ancoratge en forma d’esperança que ens ajudi a discernir quin és el millor camí a cada cruïlla. Això ens posa davant el mirall. Tenim poca capacitat estratègica. Segurament per això s’ha posat de moda dir “Ens en sortirem!”. És un missatge positiu que s’agraeix, però qui té responsabilitats hauria de concretar una mica més. Com ens en sortirem? Quants diners es posaran sobre la taula? Garantirem que ningú quedi enrere? Tenim un avantatge: l’experiència del que va passar fa una dotzena d’anys. I sabem que la factura de la crisi, ara, no es pot repartir igual. Aleshores, el que en dèiem la classe mitjana vivia sobre un matalàs d’una certa confortabilitat inflat amb la manxa del consum. A Vic, encara hi havia el vent a favor de la grossa del 22 de desembre de 2005: 510 milions d’euros caiguts del cel. Ajudaven a propulsar un consum apuntalat pel fàcil accés al crèdit per al que convingués: per comprar cotxes, per adquirir pisos, per fer-se cases… Tot era possible perquè res tenia valor, només preu. I, per tant, l’únic que calia fer era pagar-lo. A l’antiga caserna de la Guàrdia Civil hi havia una pintada anònima que ho sintetitzava molt bé: “Em compraré un tros de cel… si el puc pagar a terminis”. L’estratègia del xut endavant. Però quan els diners s’evaporen i els llocs de treball s’esfumen si no hi ha respostes polítiques contundents impera una desorientació que desperta recels contra qui sigui. Contra els de dalt –la casta–, contra els de baix –els immigrants i els refugiats– i, ara, segurament, també contra els veïns de replà: els infectats. A Tona, com recollim en aquesta edició, un treballador de transport sanitari ja ha rebut un anònim: el conviden a marxar per contagiós. Aquestes actituds cal combatre-les. Les crisis també treuen el pitjor de les persones. I l’impacte que ve amenaça de ser important. Només cal veure les xifres d’ERTO. La setmana passada a Osona se’n van formalitzar 942 més. La xifra ja s’enfila a 1.644. En conjunt, afecten 11.427 persones. Hauria de ser una situació provisional. L’ERTO, precisament, és un pont per passar per sobre de la riuada desbocada d’una crisi sanitària però també econòmica. I que exigeix respostes noves. Aquests dies els polítics el que fan és comunicar. Informar és una mica diferent. No és només explicar, sinó també preguntar El virus no desapareixerà. Haurem d’aprendre a conviure amb la incertesa. Si no, la por de morir ens privarà de viure Treballar en xarxa, connectats, és fàcil; fer-ho en comunitat, compromesos, més difícil. I no amb una idea; amb uns valors La recepta de l’austeritat, que ha laminat serveis públics de primera necessitat com els sanitaris, ha caducat. A l’última dècada l’escletxa de les desigualtats s’ha eixamplat. Aquest procés, ara, encara es pot accelerar. De desigualtats, no només n’hi ha d’econòmiques. El ventall és més ampli: de gènere, d’aprenentatge, de digitals… Aquest és un problema del nostre temps. En un món interconnectat les crisis són globals –la financera, la climàtica, la sanitària…– i les respostes costa que siguin coordinades. La política massa sovint és subalterna de l’economia. Per això, ens caldrà fer un reset de moltes antigues veritats. A la secció Diàlegs d’un temps, on EL 9 NOU dona veu a persones d’Osona i el Ripollès que reflexionen sobre els dies que vivim, el professor Joan Arumí hi deia, divendres, que “està demostrat que qui treballa en equip rendeix millor i produeix més idees”. Aquest serà un repte immediat perquè treballar en xarxa (connectats) és molt fàcil, però fer-ho en comunitat (compromesos) és més difícil. I no compromesos amb una idea, sinó amb uns valors. Caldrà desbrossar el camí i saber que, malauradament, no sempre que es tanca una porta s’obre una finestra. Tots viatgem en una mena de muntanya russa de la qual no sabem el final. Més d’hora que tard, però, haurem d’aprendre a conviure amb la incertesa i renovar el concepte de ciutadania –de delegar-ho tot a l’administració a ser corresponsables de moltes accions– perquè, si no, pot ser que la por de morir no ens deixi viure. Al final, aquests dies un s’adona que la vida d’un periodista no es pot reduir a anar a buscar les pastilles del colesterol a la farmàcia d’en Pius, a comprar espàrrecs verds –dels gruixuts, això sí– a la fruiteria de la Fabi i a fer videoconferències amb els companys de feina. La vida, sense rumiar-hi gaire, semblaria que hauria de donar per alguna cosa més. Encara que sempre fos, com aquests dies, en xandall. No sé Kakfa què hi diria.

Un viatge des d’EL 9 NOU pel periodisme local a l’era d’internet enmig d'una crisi sanitària global amb petjades econòmiques i socials

La vida en xandall