Qui vulgui viure amb normalitat en català ha de fer-se càrrec dels maldecaps que li portarà mantenir-ne l'ús en tot moment i s'adonarà de l'heroïcitat de la seva empresa

“Mentre jo seré viu, el català viurà; quan jo no hi seré, ja s’espavilaran...” Aquesta és la resposta que vaig donar un dia de la segona meitat dels passats anys setanta –després que ja m’havia fet farts de plorar amargament per la sentenciada mort del nostre idioma– a un patriota pessimista, que em preguntava quina era la meva opinió sobre l’estat de la llengua. De llavors ençà han passat moltes coses, encara que molts –fins i tot, oh meravella!, escriptors de primera fila– continuen creient i predicant que el català és una llengua destinada a desaparèixer. Quina poca fe que tenen alguns en ells mateixos! Potser els han mancat els fills i els nets a qui transmetre llur bell parlar... El que sí que tanmateix és cert és que en el temps present persisteixen els senyals preocupants. És tot el que es pot esperar al capdavall en un país ric i divers, que es complau a protegir la identitat forastera i a renegar de la pròpia, que ha renunciat a conèixer-se, a afirmar-se, i, en conseqüència, a realitzar-se en plenitud. ¿Hem de parlar aquí dels polítics imprudents que prefereixen l’autolesió als danys sobrevinguts, que renuncien a l’identitarisme propi i en fan befa tot asservint-se càndidament al salvatge identitarisme foraster unificador i uniformador? ¿O dels acadèmics que pretenen mantenir la identitat –això és, la diferència característica pròpia– mentre s’esforcen a aproximar –a igualar– la llengua que protegeixen a la que en tot moment és emprada per suplantar-la? Certament, per a aquest viatge no necessitàvem alforges! Els rendiments dels anys d’immersió lingüística han estat més aviat escassos. Les últimes enquestes sobre l’ús del català a les escoles presenten uns resultats ben decebedors. En comptes de progressar, el català ha retrocedit (a l’escola i al carrer). ¿Per què, doncs, continuar reivindicant-la? Les llengües s’aprenen per necessitat (així ho fan els infants en el seu medi familiar i així ho fan els adults que s’integren en una nova realitat social) o per obligació. ¿Per què en el nostre país hi ha tants castellanoparlants que no han après el català? Perquè no el necessiten. ¿Per què ha fracassat la immersió lingüística? Perquè Catalunya no té prou força legal per obligar els nouvinguts a aprendre la llengua que n’és pròpia. Sigui una sort, sigui una llàstima, tal com estan les coses en l’actualitat, el destí de la llengua catalana depèn només de les voluntats individuals. Els polítics deixen els ciutadans a l’estacada, desprotegits (ho certificarà qui provi de mantenir l’ús del català davant d’un prepotent representant de l’autoritat estatal), les autoritats acadèmiques desorienten els parlants (introduint, a través dels mitjans de comunicació, les solucions úniques –“flocs de neu” per “borrallons de neu”– o les formes més semblants al castellà –“antulls” per “desigs”–, fent canvis innecessaris al ric patrimoni llegat per Pompeu Fabra). Altrament, no és pas nou d’ara que un president de la màxima institució del país es proposi legislar a favor del castellà a casa nostra: jo tinc ben presents dos il·lustres predecessors seus, no pas arribats de nou, l’un dels quals declarava que els catalans havíem de defensar el castellà (com si no hi hagués qui vetllés per ell), i l’altre es presentava a si mateix com a garantia del normal desenrotllament de la llengua de l’Estat a Catalunya. Si bé per als catalans el coneixement i el domini del castellà és beneficiós –com ho és també el coneixement i el domini d’altres idiomes–, tanmateix, l’única manera d’afermar i assegurar la nostra llengua és fent-la tan oficial com les altres oficials del món en l’àmbit on s’ha desenrotllat històricament: la cooficialitat és el pas previ a la ruïna. Ara, qui pretengui viure amb normalitat en català als països dels quals aquest és la llengua pròpia –jo en soc un– ha de fer-se càrrec dels maldecaps que li portarà la voluntat de mantenir-ne l’ús en tot moment i davant de qui sigui: aquest ferm comportament –que no serà compartit i sovint ni tan sols entès per la grandíssima majoria dels altres parlants–, a la curta o a la llarga, li resultarà violent i, de tant sentir-se sol en el seu propòsit (en efecte llavors comprovarà que les institucions propagandistes no li donen cap mena de suport), s’adonarà de l’heroïcitat de la seva empresa. Que l’heroi desisteixi o no dependrà només de la seva voluntat: ningú no l’ajudarà a sortir del confinament per continuar la lluita, ni li agrairà el que ha fet. I després de tot, per postres, s’adonarà avergonyit que la llengua pel futur de la qual ha lluitat no té cap semblança amb el dolç parlar que en la tendra infantesa van ensenyar-li els seus pares.

Qui vulgui viure amb normalitat en català ha de fer-se càrrec dels maldecaps que li portarà mantenir-ne l'ús en tot moment i s'adonarà de l'heroïcitat de la seva empresa

Opinió | La vida i la mort del català