La música s'enganxa com un velcro, amb els llocs, les persones, els paisatges, la vida

Escric amb l’eufòria que encara em batega pel cos com si deixés anar descàrregues elèctriques, bum-bum-bum. Han sigut dues hores en què el cervell no ha parat de disparar flaixos, llums estroboscòpics esclatant a l’espai. Cada cançó ha despertat una connexió neuronal i han anat passant records com diapositives, amb aquell clec que feien, imatges desenfocades però encara vívides. Sona un tema i em veig als seients folrats de vellut d’un cotxe que puja per una carretereta del Montseny, un diumenge a la tarda, mentre el meu germà demana posar un casset d’uns tios que diuen que es beuran la seva sang i es menjaran el seu cervell. Clec. Sona una altra cançó i som en un concert de festa major: anar soles ens sembla la gran conquesta de la maduresa. Clec. Amb els baixos dels pantalons esparracats, al Mercat de Música Viva de Vic, abans d’anar a la universitat. Clec. Lax’n’Busto ha recuperat el seu cantant dels anys 90 i 2000 i és com si un teletransportador ens hagués xuclat cap a la joventut. El cervell ha anat descarregant fitxers amb totes les lletres que ens sabíem, amb una diligència digna d’IA, i s’ha desbocat l’emoció compartida a tota la platea. Mirar les cares del públic, observar les seves boques com reciten tots els temes com si fossin el parenostre, el somriure permanent i silenciós dels meus germans, els salts de la meva cosina, la pell de gallina. La música s’enganxa com un velcro amb els llocs, les persones, els paisatges, la vida. Quan abandonem una melodia també perdem els canals que ens connectaven automàticament amb aquests records. La mort de Toni Cruz ens ha retornat a la banda sonora més bandarra d’aquella època, la que ens explicava la Transició amb una mirada crítica, amb gràcia i puteria. Les seves ocurrències ens entusiasmaven molt abans de saber qui era Fragairibarne, què era una querida i que els fabricants de faixes no eren sastres entregats d’una merceria. També ha acabat el seu etern viatge el vaixell de Mar i cel. Quan tornarem a sentir l’orquestra tocant la magnífica música d’Albert Guinovart? El goig de veure aquest espectacle només el supera l’emoció de reveure’l a cada reposició, perquè s’hi sumen les capes de vida íntima que l’espectador hi posa i també la pàtina de clàssic de la catalanitat. M’ha fet una il·lusió oceànica anar amb els fills a veure l’obra. Si ha tornat en Pemi, segur que el vaixell tornarà a salpar. I sé que un dia sentiran que el mar és com un desert d’aigua i ells també faran un clec i veuran la diapositiva dels seus pares portant-los al teatre agafats de la maneta, i els semblarà que el vaixell s’ha empetitit però és que ells ja seran grans i notaran una emoció que els puja per la gola quan veuran els pirates cantant l’himne que ja és nostre, perquè és de tots: “Les veles s’inflaran, el vent ens portarà com un cavall desbocat per les ones”.

La música s'enganxa com un velcro, amb els llocs, les persones, els paisatges, la vida

La vida i les cançons