Detesto els casaments, sempre prefereixo fer el regal que pertoqui però declinar la meva presència

La vida… ai, la vida. Els articles que escric volen parlar de la vida. No tinc vinculacions amb cap partit polític, ni pertanyo al Rotary o a altres sectes que com a molt m’aportarien sopars avorridíssims amb aquella gent a qui prefereixo no veure ni que sigui desviant la meva ruta per carrers tortuosos per anar de casa a la feina i de la feina al lloc on em posen un Red Bull amb vodka amb gel acabat de sortir del congelador. I, un cop superat a bastament l’equador de la vida, he desistit de voler ser milionari i d’omplir-me la piscina amb xampany rosa, perquè ni tinc piscina ni m’agrada el xampany rosa o de qualsevol altre color, ni he de satisfer deutes amb descendents que desgraciadament no he tingut. Les aparences… ai, les aparences. Molta gent que conec vol tenir el reconeixement per allò que aparenta. Per això detesto els casaments, i sempre prefereixo fer el regal que pertoqui però declinar la meva presència. En un casament veus el que realment és la vida. Gent que vol celebrar perquè és de família o és amic, i d’altres que aparentaran allò que no són. Brillantina, purpurina, cocaïna i àpats infectes i pantagruèlics que, pel simple fet d’haver costat mitja fortuna, alguns ja creuen que són extraordinaris. Extraordinària és la masturbació, que a més de gratuïta ni tan sols és pecat. Les religions… ai, les religions. Algú que va voler fer creure que una cosa plaent com utilitzar les mans o els dits per donar-te plaer era un pecat només mereixeria una mort lenta i tortuosa. Conec les religions perquè les he viscut. Segurament no les he patit, perquè encara que la meva primera comunió no va ser el millor dia de la meva vida, entenc que ni de lluny tampoc va ser el pitjor. Em va agradar tenir gent propera al meu voltant, i donaria la vida perquè alguns d’ells poguessin tornar-hi a ser. Només per això, i perquè el cristianisme i el catolicisme els vam superar amb la facilitat de qui es treu de sobre una samarreta de Don Bosco per posar-se’n una de Motörhead. I és clar, no tothom pot dir el mateix, ni que sigui perquè ara defensen altres religions de merda. Visc a Ripoll, bressol de Catalunya, i crec que no en marxaré mai. Com a molt per passar uns dies a la Fosca, una platja molt més propera al paradís del que ho pugui ser el que prometen algunes religions a canvi de sacrificis inenarrables. M’agrada creure que soc producte d’allò que un 16 d’abril de 1970 va fructificar a l’Hospital de Campdevànol. Hi vaig néixer circumstancialment. M’agrada Ripoll i la seva orografia, que conforma la meva manera de ser. I m’agrada Ribes de Freser, perquè s’assembla bastant a Ripoll. I també m’agrada Sant Joan de les Abadesses –àlies Puig-alt de Ter– per com m’han acollit des de fa gairebé 24 anys, i pel tarannà de molta de la seva gent. El dia que jo ja no escrigui el món serà igual de miserable que el d’ara. Ni millor ni pitjor. Cap pèrdua irreparable, perquè la derrota és que siguem el que som ara mateix. I sabeu què? Doncs que ja em sembla bé. Sovint explico obvietats, i que alguns no ho vulguin veure, no és cap problema. És la constatació que la humanitat no tendeix a infinit, sinó més aviat al desastre. Benvinguts al món real.

Detesto els casaments, sempre prefereixo fer el regal que pertoqui però declinar la meva presència

La vida, les aparences, les religions