És important que tots vegem que cadascú de nosaltres té alguna cosa que ens fa particulars i únics al món. Comparar-nos amb el del costat només ens farà sentir tristos

Obro Instagram. Hi veig un ventall tan ampli de possibilitats que no sé per on començar. Mares i pares que publiquen a diari imatges dels seus fills, que ens permeten accedir a la seva intimitat i fins i tot en alguns casos podem veure la seva vida transmesa al minut. Amb tot detall, ens expliquen quan els seus fills estan malalts i permeten que entrem a la seva llar. A aquelles coses que potser s’haurien de deixar fora de l’àmbit públic per discreció i perquè encara em pregunto quina necessitat tenim de fer veure als altres que la nostra vida és magnífica i molt millor que la dels altres. L’objectiu és cultivar l’enveja i fer-nos veure que nosaltres tenim unes vides insípides i ben avorrides. Però a aquesta xarxa social –en totes però especialment en aquesta–, hi podem trobar moltes més coses. Centenars d’influencers han arribat a la nostra vida perquè quedem meravellats de la seva bellesa, de la seva vida tan perfecta i vulguem assemblar-nos a ells o a elles, com sigui. No obstant, també ens serveix per compadir-nos dels seus pobres nòvios per haver de fotografiar-les en tot moment i veure com tothom les admira! A les xarxes, la vida pot ser tan perfecta com nosaltres vulguem, i no necessàriament ha de ser real, l’important és que ho sembli. Nosaltres triem el contingut que volem difondre i, a vegades, no som conscients del que això significa. Vivim en la immediatesa, tot ho volem per ahir i sense un sacrifici gaire elevat. Tot va tan ràpid que ens hauríem de parar a pensar en què estem convertint la nostra intimitat. En una moda? En un aparador on tothom pot opinar sobre el que fem i el que deixem de fer? És evident que al publicar una foto, triem la millor. Escollim la imatge en la qual sortim més afavorits. Aparentem una perfecció que no és certa perquè tots nosaltres som com som, tenim la nostra personalitat, els nostres defectes i aquells petits detalls que ens fan com som, únics. No obstant, en tot això hi ha un cert perill sobretot per a les futures generacions i, en concret, els adolescents. El fet d’exposar la nostra vida i ensenyar al món les vides tan perfectes que tenim pot comportar un gran perill: el de comparar-nos contínuament amb els altres. És inevitable, tots en algun moment hem desitjat tenir allò que té el del costat. Si contínuament veiem que la gent publica les seves vides –immaculades, sense problemes, ratllant la perfecció–, és possible que acabem comparant-nos amb ells i creient que la nostra vida és insípida i plena de fracassos. En els adults això no és tan freqüent però sí que pot ser més normal en els (pre)adolescents. És en aquesta etapa quan es forma la personalitat i quan l’entorn educatiu i familiar és molt important a l’hora de forjar la seva manera de ser i de fer. No els podem transmetre que el més important és aparentar unes vides on no hi ha lloc per a discreció i on tot és exposat al més mínim detall. És important que tots vegem que cadascú de nosaltres té alguna cosa que ens fa particulars i únics al món. Comparar-nos amb el del costat només ens farà sentir tristos i pot fer tremolar els ciments de la nostra personalitat, sobretot quan aquesta s’està formant.

És important que tots vegem que cadascú de nosaltres té alguna cosa que ens fa particulars i únics al món. Comparar-nos amb el del costat només ens farà sentir tristos

La vida perfecta