La violència masclista persisteix malgrat les dècades de lluita
Cada 25 de novembre, carrers i institucions d’arreu del món tornen a tenyir-se de lila per reivindicar el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra la Dona, una jornada que interpel·la governs, comunitats i ciutadania a reconèixer la magnitud d’una violència que continua vulnerant els drets humans de milions de dones i nenes.
La violència contra les dones no respon a un únic patró. Són diverses les conductes i formes de violència, algunes d’elles normalitzades o invisibilitzades. Encara avui convivim amb la violència física i/o psicològica, que sovint és exercida en l’àmbit domèstic o comunitari; la violència sexual que es silencia per qüestions d’estigma i/o por, i que majoritàriament trobem dins l’àmbit familiar i laboral; la violència econòmica, que limita la llibertat i permet el control sobre la dona, per exemple, no pagant les pensions alimentàries dels fills; la violència vicària que converteix els fills en un instrument de maltractament i, finalment, la violència digital, que és un fenomen creixent entre els nostres joves i adolescents. De fet, el ciberassetjament, control de dispositius, difusió no consentida d’imatges o xantatge emocional a través de xarxes socials s’han convertit en realitats habituals, especialment entre col·lectius joves. I els especialistes en seguretat digital, adverteixen que l’escenari online accelera els abusos i amplifica el seu impacte emocional, sovint sense deixar rastre físic però amb conseqüències duradores.
No s’escapa a ningú que les dones que aconsegueixen sortir d’una situació de violència emprenen un camí llarg i sovint solitari. Demanar ajuda implica superar barreres com la por, la dependència econòmica, la pressió social o el desconeixement dels recursos existents. I amb un altre afegit, i és que el procés judicial sovint no és fàcil i és llarg, ja que l’administració de justícia no està dotada dels recursos necessaris per poder ser eficient alhora d’intervenir en aquests assumptes.
I testimonis com el que vam veure aquesta setmana, on postures negacionistes de la realitat com la de l’alcalde d’Alpedrete, qui considera el fet que la víctima morís a mans del seu marit després de rebre 50 ferides d’arma blanca no era un acte de violència de gènere, ens haurien de fer reflexionar seriosament sobre quins són els valors que volem transmetre als nostres fills i filles, sobre com fer que les dones se sentin segures en la seva vida quotidiana, sobre com podem garantir la llibertat perquè una dona amb por no pot ser mai una dona lliure. Sense dubte, encara hi ha molta feina per fer, cal conscienciar-nos que el maltractament i la violència masclista existeixen, i aquesta conscienciació ha d’abastar la societat civil, però i sobretot, als nostres dirigents polítics, que són qui ens governen i tenen les eines per erradicar aquesta xacra i afrontar els reptes pendents: major coordinació institucional per millorar la prevenció, la detecció i el rescat, ampliació de recursos humans i econòmics per crear xarxa i facilitar decisions personals que comporten confrontar aquestes violències; creació i distribució de continguts curriculars i materials didàctics per conscienciar la societat ja des de les escoles i, en definitiva, fer tot el que calgui per a una transformació social i cultural profunda. Només d’aquesta manera, hi podrem fer front.
Més enllà de la commemoració, el 25N l’entenem com un espai de denúncia, esperança i responsabilitat col·lectiva. Associacions, entitats feministes i institucions aprofiten aquest dia per posar el focus en allò que encara manca per aconseguir una vida lliure de violències. I totes les concentracions i actes públics ens ho recorden, mentre reclamen polítiques efectives, educació en igualtat i un compromís social que traspassi la simbologia de la data.
Cada 25 de novembre és, doncs, un recordatori que la igualtat no s’assoleix sola, i que eliminar la violència contra les dones és un deure que involucra tota la societat.