La Xina ha aconseguit en uns 50 anys el que a molts països capitalistes occidentals s’ha assolit en uns 200-150 anys

El moviment comunista xinès va créixer empès pel record de les humiliacions ocorregudes durant l’ocupació i el domini britànic, i, sobretot, posteriorment, per la lluita contra l’ocupació japonesa. Les primeres polítiques del nou govern revolucionari establert l’any 1949 foren en general molt positives per la majoria: redistribució de la terra, alfabetització, ajudes als pobres o noves lleis laborals. No obstant això, després de molts alts i baixos, molts coincideixen que és amb Deng Xiaoping als anys setanta del segle XX que la Xina fa un salt en el seu nivell de desenvolupament. Avui, moltes investigacions –en contra del que sovint es pensa– evidencien que els dirigents xinesos no van abandonar mai la preeminència de l’estat socialista com a agent desenvolupador, tot i incorporar molts elements de les societats capitalistes. Amb tot, els resultats d’aquell procés de desenvolupament són clars. Per exemple, segons l’Organització Mundial de la Salut, l’esperança de vida l’any 1949 era de 35 anys; avui, de 78, superior a la dels Estats Units. Segons el Banc Mundial i les Nacions Unides, la Xina ha tret de la pobresa 850 milions de persones durant els últims anys, contribuint a reduir en un 70% la pobresa a escala mundial. Però hi ha altres dades importants, com un augment del nivell educatiu mai vist o la massiva instal·lació d’energies renovables. És possible que aquests resultats siguin gràcies a l’adopció del capitalisme? Aquesta hipòtesi no té gaire sentit. L’Índia, un país similar tant pel que fa a població com pel seu passat colonial, però que des de la independència l’any 1947 ha adoptat el capitalisme, té nivells de desenvolupament socioeconòmic molt més baixos. Així, segons molts experts, el que ha fet reduir la pobresa o augmentar el nivell educatiu no ha sigut la lògica del mercat, sinó un estat que ha intervingut de forma massiva per corregir certes dinàmiques. Finalment, què hem de dir de les relacions internacionals? Molts experts defensen que la política de relacions internacionals de la Xina avui es basa en, entre d’altres, la no agressivitat, el desenvolupament mutu i la coexistència pacífica i el multilateralisme. Fixem-nos, doncs, en una dinàmica contraposada a la de les potències occidentals. Certament, no totes les relacions de la Xina amb altres estats són cooperatives o amistoses. El cas més flagrant el veiem amb el Congo. No obstant això, el que queda clar és que la Xina, des del 1949 fins avui, no ha actuat com ho van fer les potències occidentals durant segles. Més enllà de com la Xina es relaciona amb el món, ens podem preguntar si aquest país pot ser un model de desenvolupament. En aquest sentit, el secretari actual de les Nacions Unides ha defensat que el model xinès de reducció de la pobresa pot ser un exemple per a molts països del Sud Global. Ara bé, encara que amb perspectiva històrica, la Xina ha fet importants progressos, el país té encara molts problemes i reptes per endavant. Entre d’altres, l’existència d’importants desigualtats d’ingressos, elements dictatorials en el sistema polític, una relació problemàtica amb les minories nacionals o altes emissions de CO2. A escala internacional, el país també afronta reptes. Per exemple, pot ser compatible la cerca de relacions cooperatives entre estats amb voler ser una potència mundial? Com es gestionarà la qüestió de Taiwan? Finalment, hi ha la qüestió difícil de mesurar de si el règim té el suport de la població. En aquest sentit, investigacions recents fetes durant diversos anys per part d’algunes universitats occidentals han mostrat que de mitjana entre un 70-85% dels xinesos dona suport al règim. Això no ens hauria d’estranyar, si tenim en compte que la Xina ha aconseguit en uns 50 anys el que a molts països capitalistes occidentals s’ha assolit en uns 200-150 anys. Amb tot, cal entendre el gegant asiàtic avui com el producte d’una revolució socialista que no tenia com a objectiu immediat el socialisme sinó modernitzar el país i dignificar la vida de milions de persones. Amb una de les coses que potser em quedo per l’ara i l’aquí és que en tot aquest recorregut de desenvolupament ha sigut més aviat la domesticació de les forces del mercat i la inversió pública massiva les que han permès aquest gran salt endavant, que ha pres forma de reducció de la pobresa, d’un creixement en el nivell educatiu mai vist o de la instal·lació massiva de plaques solars.