Acomiadar-se serenament és un acte tan complicat com generós. És com obrir-nos per sempre més. Ens obliga a saber-nos, i fer-nos saber, com a éssers vulnerables i dependents

Molts coneixíem la teoria arcadiana sobre el món que ens ha tocat combatre. Malgrat no haver estat mai l’economista de referència de cap dels mitjans d’informació del país, Arcadi Oliveres i Boadella va saber transmetre la seva perspectiva econòmica, política i social a moltíssimes persones. Sense programes ni seccions personalitzades, va arribar-nos des de la universitat, on va tenir més de 17.000 alumnes, però sobretot ens va arribar gràcies al seu compromís militant diari. He llegit que hi havia anys que feia més de cinc-centes xerrades. Aquest format més popular convertia el seu saber extens i expert en quelcom extremadament proper. El seu llenguatge era senzill, com ell. I la seva tendresa era radical, en tots els sentits. Treballava per “un món amb l’economia al servei de les persones”. I ens transportava a l’arrel de tot plegat: “El capitalisme és irrefundable, s’ha de destruir”. Ho argumentava amb dades i exemples que evidenciaven el caràcter criminal de l’actual sistema.

L’Arcadi va poder exercir el seu compromís militant gràcies al suport de la seva gent. I és que tan cert és que tot comença en un mateix com que res és individual. Tot allò que esdevé ho fa gràcies al col·lectiu. En aquest sentit, tant la seva família com ell ens han regalat un últim aprenentatge. El seu adeu ha trencat molts dels tabús socialment establerts. L’han compartit fins a l’últim moment. Parlar de la mort, i més concretament de la nostra pròpia mort, ens és gairebé impossible. Socialitzats en una mena de repressió emocional constant, en vida se’ns fa difícil pensar i parlar positivament del nostre adeu. Hi ha qui, malauradament, ni tan sols en té l’oportunitat. Dels que sí que la tenen, molt pocs gosen viure la mort. Acomiadar-se serenament és un acte tan complicat com generós. És com obrir-nos per sempre més. Ens obliga a saber-nos, i fer-nos saber, com a éssers vulnerables i dependents. Una realitat tan intrínsecament humana com socialment estigmatitzada i penalitzada. Ell ho ha pogut i sabut fer. Ha estat com un darrer acte de i per la justícia social. Ha viscut la vida compartint-la, i la mort vivint-la. El seu mestratge és infinit.