Que les crisis són oportunitats és un tòpic que és mentida. Per a la majoria una crisi és una crisi

Vigila amb el que desitges perquè es pot fer realitat. Fa 15 dies fabulava sobre com de silenciós i plàcid seria un món en stand by, congelat pel coronavirus, i avui aquell somni humit s’ha convertit en real i aigualit. Després d’una insòlita setmana de clausura, el panorama –sanitari, econòmic, social– només fa que ennegrir-se i treu tota la gràcia al confinament. Si pogués tornar a convertir un somni en premonició avui escriuria que m’imagino com, arran d’aquesta crisi global, el capitalisme salvatge col·lapsa i s’erigeix un Nou Ordre Mundial, un sistema econòmic més solidari, menys competitiu, inclusiu i respectuós amb el planeta. Un lloc en què els missatges de confort que aquests dies ens enviem des de tots els xats –“Com esteu?” “Com ho porteu?” “Necessiteu res?”– es facin realitat amb dosis extres de temps i afecte. Confio poc en aquesta segona oportunitat. El pitjor del confinament no són ni una intendència complicada ni una rutina exasperant. Tots els inconvenients es veuen superats per la por; la por del cataclisme econòmic que s’intueix un cop amaini la maleïda corba d’infecció. Els pitjors auguris preveuen una quarantena de 60 dies, que no sé si estaríem preparats per resistir. En tot cas, als EUA i al Canadà ja donen el curs per perdut. Els nens del món han deixat d’anar a escola. Que les crisis són oportunitats és un tòpic que –perdoneu el pessimisme– és mentida. Com a màxim, és vàlid per a uns quants privilegiats i visionaris. Per a la majoria, una crisi és una crisi. Les hecatombes postolímpica, post 11-M, post Lehman Brothers, ens han demostrat que les crisis no serveixen per dinamitar el sistema, repensar-lo, fer-lo més just i més sostenible. Al contrari, l’han fet més salvatge, han arraconat persones i han arrasat drets fonamentals. Les mesures econòmiques per contrarestar la pandèmia són urgents, però impliquen fer la pilota més grossa i xutar-la endavant. Els ciutadans haurem de passar comptes, tard o d’hora, i necessitarem tornar a treballar. Podrem? Llavors es veurà qui és en realitat la població de risc de la Covid-19. Tots els treballadors acabarem, si no infectats, afectats pel virus. Potser els primers damnificats seran justament els que avui exposen la salut per garantir-nos els serveis bàsics. Dependrà de nosaltres que exercim la solidaritat que avui pregonem. Tant de bo fem créixer i desvirtualitzem les poderoses xarxes d’afectes que hem cultivat durant el confinament. Les necessitarem ben fermes, per mitigar la caiguda. Després, ja sense guants i mascareta, és quan tocarà cuidar-nos de veritat.

Que les crisis són oportunitats és un tòpic que és mentida. Per a la majoria una crisi és una crisi

L’altra població de risc