No seria bo per al futbol ni per a ells que joves promeses normalitzessin el primer ‘atracament’ contra el club que els ha format

Amb només 16 anys i 50 dies debutar a la selecció amb gol i rècords de precocitat, abans amb el Barça, ocupar portades, representa per a un jove en formació un conte de fades del qual millor no em desperti, perquè a l’obrir els ulls es veurà envoltat de voltors, alguns de benintencionats, però tots amb una ambició sobtada que tant pot ser la de la mateixa família que l’ha de representar al ser menor com la d’aquells intermediaris que busquen benefici immediat malgrat que aquest pugui perjudicar esportivament el mateix Lamine i sobretot el club que l’ha promocionat. Molt pocs, Messi menja a part, poden suportar tanta pressió, diners fàcils i possibles canvis de club com li va passar al pobre Ilaix Moriba, que amb poc més de 20 anys ja fa tombarelles cap avall després de marxar del Barça empès pels diners immediats. Un Barça que excel·leix de fa anys en el planter. Conec les atencions, fina sensibilitat i transferència de valors esportius i humans amb què tots els grups d’entrenadors, fisios, nutricionistes, etc. tenen cura del futbol formatiu femení, suposant el mateix per als nois. Una Masia que va patir depredacions anys enrere dels voltors de l’Arsenal emportant-se juvenils com Cesc Fàbregas, i que ara pateix els problemes econòmics del club per l’horrible gestió Bartomeu, talment com l’Espanyol la va patir de l’exalumne de La Salle Manlleu Juli Pardo, fins arribar a veure com es dinamitava Sarrià. Estadi on els culers anàvem a general per no donar més benefici al rival, per animar els Bakero o Txiki, a costa de suportar que agrupats ens ploguessin ous o piles. Quan ja es porten anys seguint el Barça s’han vist de tots colors. Com els debuts a camps contraris de les grans figures, a Múrcia del Cruyff, abans del 17 de febrer del 74 del 0-5 gloriós, o el de Maradona a València. Tots dos amb problemes d’entorn. L’holandès va perdre els diners guanyats de jugador enredat en un negoci de porcs a Artesa de Segre. Sort que entre el sogre i la seva intel·ligència es va rescabalar com a entrenador. L’argentí amb el coix Cysterszpiller de representant i mal aconsellat per l’entorn va acabar idolatrat a Nàpols però envoltat de drogues i mafiosos. Entorns complicats com els toys, grup d’amics mantinguts com un rei pel Neymar de quan va arribar a Europa, o els tres propietaris del Ronaldo brasiler que l’anaven canviant de club a despit d’ell, per anar cobrant les comissions. Un món complicat, el del futbol, on he vist als hotels de les concentracions exjugadors antany figures enguany arruïnats, nostàlgics i delint per l’arribada de les eleccions per apuntar-se a donar suport al cavall guanyador que els compensarà amb un sou com a scoutings, mentre reben ajuts de l’agrupació d’exjugadors. No tot són flors i violes en el món del futbol. Pocs arriben a dalt de tot, i Lamine ho hauria de saber o fer-li saber amb exemples dels que s’han quedat pel camí. Ara li tocaria continuar formant-se on millor pot fer-ho, al Barça. Pensar només a seguir gaudint del futbol, mentre comença a ser compensat econòmicament, que si tot va bé ja tindrà temps de fer calaix. Potser a la Masia haurien d’incloure xerrades per a pares i entorn de jugadors, amb explicacions del que costa i del que pagarien molt d’ells per la formació i lliçons de vida que reben els seus fills i filles. Que si ara no poden ser-hi els taxis per als nois (les noies, al generar menys, des de sempre s’espavilen), els temps poden canviar. Com han fet canviar mercès als seus valors i fermesa les quinze rebels de la selecció i les que les han seguit, majoria del Barça, contra els mals tractes de la Federació, fins a fer caure Rubiales, Vilda i els que poden seguir amb tots els darrers embolics en l’obligada neteja d’estructures corcades. Les comparances amb les atencions, excel·lència esportiva i humana que reben del Barça, que les ha portat a guanyar Champions i el Mundial, amb les que rebien de l’espanyola plena de testosterona, les va impulsar a aquesta valenta decisió. Els errors dels superbiosos directius acabaran de fer la feina. Lamine Yamal i el seu entorn familiar haurien d’aprendre dels exemples de la implacabilitat del món del futbol. Per exemple del tracte que aplica Florentino, defensant els interessos dels blancs davant de les figures, cosa que no va saber fer Bartomeu. Després de carregar-se els Casillas, Raúl, vendre amb beneficis espuris Ronaldo o Casemiro en depassar els 30 anys, quan Sergio Ramos, que li havia donat dues Champions, demanava renovar per 15 milions i dos anys, li va rebaixar pretensions acceptant signar un sol any, Florentino li va indicar cínicament que l’oferta ja havia caducat. Ara, després d’un pas discret pel PSG, Ramos ha acceptat retornar per sols un milió cap cot al seu Sevilla, que havia blasmat quan era la figura dels blancs. Està normalitzat i acceptat que futbolistes d’elit al final de la breu carrera facin el que en diuen el darrer atracament, perpetrat contra clubs rics, Japó, PSG, ara Aràbia Saudita. Ja s’ha vist amb Ramos que no surt bé intentar-ho en l’equip de tota la vida. Més sort van tenir patums culers. Però crec que no seria bo per al futbol ni per a ells que joves promeses normalitzessin el primer atracament, fet per nois de 16 a 20 anys contra el club que els ha format i pot deixar de fer-ho a d’altres en el futur. Casos com el jove Gabri Veiga abandonant Vigo per recloure’s tres anys en un hotel o apartament a Aràbia, anteposant diners a projecció esportiva, no poden acabar gaire bé. Com sigui que arreu deu haver-hi voltors bons i dolents, esperem que al jove Lamine l’envoltin els de les millors qualitats possibles pel seu propi bé.

No seria bo per al futbol ni per a ells que joves promeses normalitzessin el primer ‘atracament’ contra el club que els ha format

Lamine Yamal i els voltors