L’amnistia d’ells i per a ells
La llei d’amnistia de 1977 deia que “queden amnistiats tots els actes d’intencionalitat política… i e) … els que pogueren haver comès les autoritats, funcionaris i agents de l’ordre públic…”. La llei de l’amnistia de 2024 diu que queden amnistiats els actes comesos amb la intenció de reivindicar, promoure o procurar la secessió o independència…. I també “les accions realitzades en el curs d’actuacions policials dirigides a impedir…”. En un i altre cas s’amnistia a tothom, als actors i als repressors, que va intervenir en actes amb intencionalitat política. La llei d’amnistia fiscal del ministre Montoro, que el TC va declarar inconstitucional ja molt tard, va permetre a aquells que hagueren amagat fortunes a Hisenda regularitzar la seva situació fiscal (blanquejar, doncs) a un cost ridícul. Les amnisties són pactes entre iguals per perdonar-se el respectiu mal comportament en la darrera discussió sobre qui ha de manar més o menys o en quin lloc o altre; certament, sovint per tal de superar situacions d’inestabilitat social, causades per la confrontació física de les diferències en les pretensions polítiques.
Un mateix dia de 2019 en Miquel Independentista rebutja contundentment l’assetjament d’un policia quan està tallant l’AP-7 o la Gran Via i en Pere Antisistema empenta un policia que està traient del seu pis, de lloguer, al Raval una mare i els seus tres fills. Em ambdós casos els mossos d’esquadra identifiquen l’agressor i dies després són considerats investigats per resistència a l’autoritat i desordres públics. La fiscalia demana per a ells tres anys de presó. Durant uns quants anys un i altre viuen angoixats davant el possible resultat penós del judici que els espera. Però l’estiu de 2024 en Miquel és amnistiat, perquè allò seu era amb la intenció de reivindicar la independència. En Pere rep una citació per a la vista oral del seu judici per al desembre de 2024, on haurà de respondre a una petició de tres anys (llei mordassa o llei mostassa, com li vulgueu dir!) de presó.
Un exemple similar es pot situar als anys setanta. En Miquel Comunista Sobiranista en una manifestació proamnistia o per a l’Estatut d’Autonomia llança un còctel Molotov al jeep policial i és detingut i traslladat a la Model. El fiscal li demanarà 12 anys per desordres públics i atemptat a l’autoritat. El mateix dia en Pere Anarcosindicalista és acomiadat del seu lloc de treball per negar-se a fer més hores extres per l’empresa on porta treballant 15 anys. Discuteix amb el cap de personal i en la baralla llança una màquina d’escriure contra la paret. La policia el deté, el porta a la Model i el fiscal li demanarà sis anys de presó per atemptat contra la propietat privada, agressió i amenaces. La primavera de 1977 en Miquel queda amnistiat perquè allò seu tenia “intencionalitat política”. En Pere haurà d’afrontar el corresponent judici i possible condemna.
Nombrosos juristes justifiquen els seus dubtes o la seva opinió contrària a la llei d’amnistia (de 2024) en el possible menysteniment al principi d’igualtat entre els ciutadans, que comportaria la inconstitucionalitat de la llei. Si bé ho comparteixo, des de l’abstracció que és una anàlisi dins del sistema, qüestionant-lo crec que les amnisties constaten una divisió social des d’una perspectiva suposadament moral que diferencia la valoració dels comportaments individuals en funció de si responen a imaginàries expectatives espirituals (polítiques) o a pràctiques d’estricta reivindicació material de subsistència. Amb dues considerables excepcions en la història moderna espanyola pel que fa a les amnisties: la de la llei de 14 d’abril de 1931 que es dictà per a tota mena de delictes polítics i socials (sic) i la de 21 de febrer de 1936, que, igualment, es dictà per a tots els delictes polítics i socials (sic). No així en la de 1930 que va beneficiar especialment militars contraris a la dictadura de Primo de Rivera, en la d’abril de 1934 que beneficià el general Sanjurjo i altres condemnats per l’aixecament de 1932 i la de 30 d’abril de 1939 dictada per amnistiar tots els delictes comesos contra la constitució republicana, des d’abril del 31 fins al 18 de juliol de 1936: sempre que constés de manera explícita la ideologia coincident amb el Movimiento Nacional.
Després de la dictadura franquista, aquella primera (1976-1977) va garantir la continuïtat del sistema decantant la balança a favor d’una reforma contra una possible ruptura. Aquesta que veta el Senado i aprovarà el Congreso de moment ha garantit l’estabilitat del sistema amb l’esperança d’adormir sentiments i passions independentistes. No està tan clar que no faci esclatar, ja covat, l’ou de la serp.