L’analítica
El futbol diuen que és un esport, però, en el fons, és una metàfora de la vida resumida en 90 minuts. El Torelló, dissabte, es jugava l’ascens a Primera Catalana -i el va aconseguir- contra el Berga. Els visitants van arribar en massa, els pescallunes els esperaven amb ganes, al bar no servien cervesa, entre el públic hi havia col·legues de tota la Plana, al camp gols a dojo, a la graderia algun renec i, al final, com que sempre hi ha qui guanya i qui perd, uns reien i els altres ploraven. Javier Marías, excel·lent escriptor i millor polemista, sempre deia que el futbol és la recuperació setmanal de la infància. I tenia raó.
Perquè de nanos, utilitzàvem rocs per construir porteries imaginàries i amb en Josep de la perruquera, en Martí del bar, en David de la botiga, en Marc de sota casa, en Pep de can Segalés, en Jose del carrer i la resta de la quadrilla ens les fotíem entre nosaltres. I, sovint, també amb els de barris veïns. Allò, que era un joc de canalla, tenia un cert sentit metafòric: manava l’amo de la pilota. Primer, perquè feia la tria dels equips i, després, perquè quan s’enfadava s’acabava el partit. Conclusió: governar el joc era posseir la pilota.
I organitzar-se per atacar o defensar amb la pilota, al mig del carrer o en els grans estadis, és una manera de jugar. Això és un valor. Però futbolístic. Perquè de valors en l’esport se’n parla massa. Se n’abusa. I és que en el fons els valors són com el colesterol a les analítiques. N’hi ha de bo i de dolent. Entesos com el conjunt interioritzat de principis que conformen una actitud, els valors són bons: solidaritat, esforç o compromís; però d’altres, lligats a la pura competició, no ho són tant. La violència, l’agressivitat o l’egoisme en serien expressions.
I el termòmetre per mesurar-los és diferent per l’esport amateur que pel professional. Els grans clubs ja no són només entitats esportives. Són multinacionals amb interessos planetaris. Tots ells han perdut el lligam comunitari. Avui els aficionats no importen gaire. El que calen són fans. A qualsevol lloc del món. I que consumeixin. Que comprin samarretes, mirin vídeos i adquireixin ‘merchandising’. Perquè els futbolistes són marques i els clubs, màquines de fer duros. És ‘business’.
Per això, precisament, el futbol de poble encara connecta amb una idea romàntica de l’esport. I amb una manera de fer. La dels presidents i directius que venen tires de la rifa de la panera amb llaunes de préssec amb almívar, que substitueixen amb imaginació la falta de calés -al Manlleu una vegada per renovar Dani Planagumà com a davanter centre li van regalar un porc- i que, sobretot, tenen un compromís social. Poques eines més efectives d’integració que el futbol.
Perquè, quan hi jugàvem, ens pensàvem que guanyar era fer més gols que el contrari i ara sabem que guanyar en realitat era estrènyer lligams prou forts, amb els companys i amb els adversaris, com per ser capaços anys després de continuar-nos saludant, abraçant i rient. I això, a risc de repetir-se, passa amb en Batlle, en Bota o en Roura de Manlleu, en Xevi de la Gleva, els bessons Puig de l’OAR, en Parcet, en Taronja o en Campru de Roda, l’Ivan de Borgonyà, el Ros de Santa Eugènia, en Nino de Centelles, en Melero, en Tubau o en Moreno de Campdevànol, en Xenxo de Ripoll i, sortosament, amb molts d’altres. Això també és el futbol.
L’enhorabona al Torelló per l’ascens.