L’ànima
A col·le, amb el noble intent que el que s’ensenyava a l’aula no estigués a anys llum de la realitat, alguna vegada ens havien explicat quatre nocions d’economia i, a cop de diccionari, ens feien empollar alguna cosa així com que una empresa és una entitat amb personalitat jurídica integrada per persones, béns materials i financers organitzats per produir béns o prestar serveis mitjançant els quals s’obtingui un benefici. Les definicions, però, sempre queden curtes. Perquè dir que una empresa és un muntatge per fer pasta és una simplificació. De definir, però, es pot fer de dues maneres. Explicant el que és o, al revés, dient el que no és. No sé com se’n diu, d’aquest segon mètode. Del descart, potser? Aplicat a una empresa, podríem dir que no és un CIF, que no és una ONG i que no és una màquina de fer calés. Una empresa, encara que pugui sonar cursi, és una organització que té ànima.
Per això, saber qui hi talla el bacallà és una dada rellevant. Les companyies arrelades, en contextos de volatilitat com l’actual, quan van mal dades solen ser més fiables. És clar que totes han de guanyar diners, però els vincles emocionals ajuden a trobar solucions als problemes. O obliguen a esforçar-s’hi més. A posar la imaginació per davant del talonari. Sempre em ve al cap l’exemple de Girbau, que, quan amb la crisi de la Covid-19 se li va esfondrar el mercat, va passar de preveure un ERO per despatxar personal a negociar un ERTO per no haver d’acomiadar personal. L’interès comú de propietat i treballadors, que els treballadors fossin propers a la propietat i que la propietat conegués els treballadors segur que va ajudar que, entre tots, fossin capaços de capejar una tempesta que amenaçava de provocar estralls. I és que no és el mateix que les decisions es prenguin en una nau a la carretera de Vic a Manlleu que en un districte financer de Londres. O de Milà. O de Nova York.
La reflexió ve a tomb d’una tendència, que ha agafat embranzida durant els últims anys, de venda d’empreses d’Osona, una comarca amb tradició industrial però que, a l’hora d’encarar el futur, té amenaces com els costos de transport –la doble via de l’R3, per què va tan tard?, pot pal·liar-ho–, el pes de sectors amb fort impacte ambiental o la falta de mà d’obra qualificada. Per contra, l’existència de la UVic-UCC pot ser una tecla guanyadora. L’èxit d’una universitat no és que els amos de pisos els lloguin com xurros ni que els dijous hi hagi molta festa, que també està bé, sinó que es produeixi transferència de coneixement. I que les empreses d’Osona, precisament per l’existència de la universitat, siguin millors. Això, ara, és especialment important per blindar negocis arrelats al territori. Cada dos per tres són notícia moviments accionarials a través dels quals multinacionals estrangeres, o directament fons d’inversió, entren al teixit empresarial d’Osona. Rieter a Electro-jet, Amari Metals a Alacer Mas o PSB a Quadpack. L’últim cas, el de la tecnològica Seidor, companyia nascuda a Vic amb presència en 45 països. Un exemple rotund d’èxit. El fons nord-americà Carlyle en negocia la compra del 60%.
Que multinacionals o fons d’inversió, amb múscul econòmic, entrin a l’accionariat d’empreses osonenques no necessàriament és una mala notícia. Al contrari. En un mercat global cal capacitat d’innovar. I això, encara que quedi bé dir que es fa amb idees, en realitat es fa amb diners. Les idees només són el punt de partida. Innovar, en un món canviant, és imprescindible per abordar les tres grans transicions que tenim al davant: la demograficosocial, la verda i la digital. Les empreses que ho aconsegueixin tindran més números de competir, i créixer, en un mercat que, pel fet de ser global, també és molt renyit. La competència de les empreses d’Osona potser no és al Bages ni a la Garrotxa, sinó a Barcelona, a Frankfurt o a Xangai. Ara bé, quan empreses grans, sense cap vincle amb el territori, en compren de petites sovint és per guanyar quota de mercat.
I això a la llarga amaga perills. El cas més emblemàtic és el del Cordó de Manlleu, empresa històrica i amb història que va passar per diverses mans fins que Prysmian, multinacional italiana, la va comprar a l’americana General Cable. I per què va fer-ho? Per tancar-la. Una manera eficaç d’eliminar competència. La planta de Manlleu només era un nus més d’una xarxa mundial i, des del despatx on es movien les fitxes del negoci, es va decidir sacrificar Manlleu. Els diners potser no tenen pàtria i a col·le ens feien aprendre que l’objectiu de les empreses és guanyar pasta, però les empreses amb futur segur que són les que tenen ànima. Encara que això, així, els manuals no ho diguin.