De Punset ens quedarà la seva capacitat per entrar a debatre totes les qüestions, ni que siguin incòmodes o al límit dels dominis del confort

Aquell qui afirmava que no era demostrable que hagués de morir, va arribar al terme de la seva existència el passat dimecres 22 de maig d’aquest 2019. Eduard Punset, nascut a Barcelona el novembre del 1936, tan sols ha sobreviscut uns mesos a la meva mare en el cel. Tenia, doncs, 82 anys. Advocat i economista de formació, així com divulgador científic, rol pel qual va saltar a la fama. Era fill de qui fou metge rural de Cistella, a l’Alt Empordà. Va desenvolupar multitud de tasques i responsabilitats, tant acadèmiques com polítiques, fins i tot fou president d’Enher i enllaç d’Espanya per a la Comunitat Europea. Però la seva popularitat li arribà, amb el seu peculiar to de veu i l’accent català, com a director i presentador del programa de divulgació científica Redes, a TVE, que va dirigir i presentar des de 1996 fins a 2007 d’una forma sui generis. De l’experiència, diàlegs i coneixements d’aquella època n’han brollat multitud de publicacions de caire divulgatiu científic. El recordarem pel protagonisme en l’anunci del sorteig de la Grossa de Cap d’Any de 2015, on pronunciava aquell “fantàaaaastic!”. Punset es demanava si existia l’ànima com a entitat, fos aquesta metafísica, etèria, del domini del concepte i de la idea o bé es tractava d’una realitat física, detectable, concreta i manipulable? Hi ha quelcom més enllà de la matèria? Es pot afirmar que hi ha quelcom de perenne, d’immortal, que sobreviurà a la mort terrenal i temporal de la persona? Són compatibles les creences religioses i espirituals davant les dades aportades per les ciències? Un dels seus llibres es titula, precisament, L’ànima és al cervell. Té gràcia adonar-se que per Punset no se’n pot parlar directament, però que, en tot cas, ell mateix reconeix que sovint la gent li ha demanat què en queda de l’ésser humà, més enllà de la mort, que, de fet, és una manera de preguntar-se si la persona és alguna cosa més que el que es veu, que l’aquí i ara, que la seva pròpia materialitat i mortalitat evident. Punset no defuig la qüestió sinó que, ja d’entrada, afirma que allò que anomenem “ànima” troba el seu lloc i el seu reflex en el cervell. Avui en dia, els neuròlegs poden situar, “mapejar” en diran, les zones del cervell que funcionen, que s’il·luminen segons cada activitat humana. Si la zona lògica del pensament correspon a l’hemisferi dret, en canvi, la zona de la imaginació es troba a l’esquerra. Però què passa quan una persona resa, medita o participa en una activitat espiritual o religiosa? Doncs, certament, hi ha un reflex en una zona del cervell concreta. Perquè, de fet, no es pot reduir l’home a la seva materialitat, per molt que sigui l’únic que es pugui comptar, experimentar, tocar o pesar, posem pel cas. Cal reconèixer que les experiències i els valors més importants per a l’ésser humà no corresponen a aquestes capacitats de mesura: l’amistat, l’amor, la confiança, el perdó, el sentit de divinitat i de transcendència són les que atorguen sentit i profunditat als propis actes de l’existència. En tot cas, Punset admet en el seu llibre divulgatiu Lo que nos pasa por dentro, en un capítol titulat “Dios está en el cerebro?”, que la persona està preparada per creure, per fonamentar la seva vida en algunes veritats inqüestionables i profundes, que siguin capaces de cohesionar les seves experiències, els seus èxits i els seus fracassos. Aquestes experiències, com tota activitat humana, com ho és la religiosa i espiritual, troba el seu reflex en zones concretes del cervell, precisament perquè es tracta d’activitats pròpies de l’home, ni imaginades, ni inventades, ni minoritàries, sinó tot el contrari. Encara més, Punset arriba a afirmar que la persona arriba a la seva més plena felicitat quan experimenta i desplega aquesta potencialitat existent en el seu ésser, se’n digui espiritualitat, pregària o sentit de transcendència. De fet, un altre autor com és Miguel Pedrero, en el seu llibre Dios existe ve a afirmar que tot sembla estar dissenyat perquè la persona entri en relació amb l’ésser sobrenatural, sigui aquest qui sigui. Les teories modernes són de caire monista, de monus-un. Perquè tendeixen a identificar l’ànima amb la ment i aquesta amb el cervell, dient que tan sols existeix aquest, com a matèria, com a òrgan i que no cal postular cap mena d’ànima, cap instància que no sigui física i comptable. Pedrero, sense negar aquesta qüestió, apunta cap al fet que l’òrgan del cervell, de fet, es converteixi en una mena de consola, en una interfície entre l’ànima intangible, com si estigués en el núvol, i la mateixa consciència humana. Si l’ànima és alguna cosa, segur que no es pot caçar al vol, ni es pot comptar, ni empresonar de cap manera. De Punset ens quedarà la seva capacitat per entrar a debatre totes les qüestions, ni que siguin incòmodes o al límit dels dominis de confort. En tot cas, des d’ara ja contempla del tot manifesta aquella veritat que mentre vivia en aquest món va creure.

De Punset ens quedarà la seva capacitat per entrar a debatre totes les qüestions, ni que siguin incòmodes o al límit dels dominis del confort

L’ànima de Punset