L’any de la neu
Us agraden els fossars? Perdoneu que comenci fent-vos una pregunta potser enutjosa. Us ho demano perquè conec qui en col·lecciona. He viatjat amb un company, encara jove, que buscava amb delit el cementiri del poble pel qual passava. Bé, no us amoïneu, no cal que em respongueu. Jo sí que ho faré: a mi els cementiris que m’agraden són els dels pobles de muntanya. Què voleu que us digui, em plau veure-hi tombes amb flors de neu, cordes i piolets; d’alpinistes morts i enterrats al peu de la muntanya; penso que l’indret és d’allò més escaient, perquè la mort és alpina al cent per cent.
Fa poc, en un xafogós dia de tardor, em vaig passejar en solitud pel cementiri d’Alp, que des de 1886 guarda silenci al bell mig de la plana ceretana. Hi buscava una creu; prou que n’hi havia, però cap d’elles era la que havia vingut a veure. Volia arrodonir un record selectiu d’infantesa: jo tenia 10 anys i el pare encerava els esquís, en recordo l’olor, i si tanco els ulls encara puc veure el degoteig de la cera fosa. Tot fent anar la planxa, el pare m’explicà l’accident d’un esquiador tirolès que va morir colgat per una allau pujant al Puig d’Alp.
El record m’ha revingut quan he rellegit el llibre Carnet d’un esquiador, de Josep M. Guilera (1899-1970), que fou un alpinista, esquiador, dirigent esportiu i assagista català. L’últim capítol duu per títol: “1930, l’any de la neu”. L’autor escriu: “Ningú no s’hauria atrevit a predir que l’hivern del 1930 s’anés a fer memorable”. Guilera explica que la seva inclinació natural es decantava cap a un pessimisme moderat; perquè en els últims anys hi havia hagut una alarmant manca de neu: “Ens refiàvem de tenir neu, no desitjaven altra cosa que la suficient per a divertir-nos una mica i anar fent la viu-viu; però va passar tot el desembre i començava el gener sense caure’n ni un borrall: ai, que patirem! Però després ha començat a caure neu i més neu d’una manera tan contínua, tan portentosa, tan exagerada… ja en teníem prou, en teníem massa”.
Guilera escriu que, de gener a abril de 1930, l’observatori del Xalet de la Molina registrà un total de set metres de neu caiguda: “La neu s’ha erigit en dictadora. Tot un tren transpirinenc internacional s’ha vist bloquejat i presoner com si fos de joguina. La neu va fer la seva aparició els dies 5 i 6 de gener, llavors ja en va caure prop d’un metre. Però la que ha quedat com a nevada històrica fou la que caigué els dies 9 i 10 de febrer. Per al diumenge dia 9 estava programada la cursa del campionat de Catalunya, però a punta de dia la nevada era intensíssima i tot aconsellava ajornar el campionat. La cursa es va córrer el dia 16 de febrer. Heinz Baldauf, un tirolès jove, de 21 anys, es classificà en vuitè lloc”.
L’endemà, 17 de febrer, a les 8 del matí, en Baldauf i l’anglès Herbert Glaeser surten del Xalet, volen pujar el Puig d’Alp. El fort vent que bufa els fa desviar de la ruta, continuen pujant fent ziga-zagues, fins que en la part superior de la coma de Set Fonts es produeix l’allau.
L’any 1930 el meu pare tan sols tenia 15 anys. Fou uns 30 anys després quan m’explicà l’accident amb molt de detall. Ara penso que probablement havia vist el documental d’Ignasi Canals i Tarrats, filmat en blanc i negre, en cinema mut i subtitulat. El podeu veure gràcies al fons del Centre Excursionista de Catalunya, les imatges són molt millors que les meves explicacions.
Aneu a Google i apunteu: “Enterrament a Alp de H. Baldauf”. Al començament llegireu “A la memòria de Heinz Baldauf, mort a la muntanya d’Alp víctima d’una allau”. Les últimes imatges us mostraran una creu, la que jo buscava… i en lletres tremoloses llegireu: “En la falda de la muntanya que l’occí, Heinz Baldauf dorm el somni etern, la neu, una vegada encara, torna a fer-li de mortalla”.
I jo em demano, què se n’ha fet, de la creu? I tot pensant-ho consulto el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya del març del 1930, i llegeixo les paraules d’agraïment de la mare de l’esquiador: “Molt Honorable Senyor President, commoguts per la demostració de la més generosa humanitat manifestada a un fill entranyablement estimat… Jo soc la mare, i en nom del pare, de la filla i del fill, rebeu mil gràcies, amics de fora! Permeteu que us anomeni així… no sabeu el que heu fet per a nosaltres, dolça pau davalla damunt aquests pares i germans i els ajuda a suportar-ho en paciència”. Hirma Baldauf.