No cal lliurar al Bayern, del 8 a 2 de la Copa d’Europa a Lisboa (com se’ns en fotien!, recordi-ho), 60 milions per un jugador que depassen en molt tot el nostre pressupost de la secció de bàsquet o del femení i de l’handbol bicampió d’Europa

No puc callar com a soci des de 1970 del FCB, ara el 6.870, sobre els darrers moviments per fitxar un davanter bo però de 34 anys, que el proper any queda lliure i aquest ha d’anar dos mesos a un Mundial a Qatar a enfrontar-se a l’Argentina de Messi, que en té 34. Lewandowski en les actuals circumstàncies no val els 60 milions del presumpte atracament del Bayern de Munic. Circumstàncies del jugador i també les de l’economia del FCB. No el podem fitxar per aquest preu, ni potser per la meitat. Vam deixar marxar Messi, pels seus 70 milions de sous anuals que no em crec que es rebaixessin a la meitat, però que almenys amb contractes publicitaris es rescabalaven. Més que pel seu sou va marxar gratis el millor jugador de la història per l’efecte que es buscava amb la resta d’una plantilla, la més cara d’Europa amb distància i sense comparar amb resultats, que van anar atracant al president Bartomeu a cada ocasió. Per exemple Sergi Roberto just marcar el 6-1 al PSG es va afegir al grup de pidolaires per revisar amunt el contracte, i per cert no el va demanar rebaixar quan en una badada seva, entre d’altres, el Liverpool ens va fer fora d’Europa en el vergonyós 4-0 a Anfield. Els presidents del Barça, en la relació amb jugadors-representants i la premsa, han de prendre exemple de Florentino Pérez, que no té escrúpols amb els jugadors. Ha fet fora sense miraments, àdhuc amb gravacions vergonyants (pel que es veu, a Madrid tots ho graven tot), autèntics icones, com Raúl i Casillas. A Sergio Ramos quan va afluixar i assumia signar pel que deia Florentino, li va empeltar que ja havia caducat la seva oferta i el va fer fora. Al gran Cristiano el va vendre per 100 milions. Ara Marcelo al carrer després de 16 anys. Actua amb lògica empresarial, malgrat que s’hagi empassat, com nosaltres Umtiti i Coutinho i tants d’altres, fiascos com Bale i Hazard. Quan el vicepresident Xavier Faus va voler actuar amb lògica empresarial i es va queixar d’un augment de sou a Messi quan feia pocs mesos que se l’havia renovat, va haver de plegar perquè tots se li van tirar a sobre. A Florentino no l’hi hauria passat. Té un gran avantatge sobre el FCB, ell ha sabut suportar i després torejar la pressió de la premsa. Una premsa més nacional la del Marca i As, que la catalana de l’Sport o Mundo, i quan ha calgut, amb el que saben els madriles de tractar amb cavernes mediàtiques, s’ha carregat bons periodistes que no li reien les gràcies, com Santiago Segurola. Aquí tant Sport com Mundo, més nostrats, han de parlar constantment del Barça i per vendre han de fer sortir dia rere dia portades amb Lewandowski o un Bernardo Silva per a qui ens demanen 80 milions, després que copsin que n’hem pagat 55 per Ferran. Aquí els presidents han de suportar-ho i no ho han de dir a ningú que tot costa, és a dir la ràdio també els pressiona diàriament. Mentre que a Madrid es controlen els mitjans esportius, aquí s’han d’ignorar o almenys no deixar que influeixin. President Laporta, apel·lo a la seva experiència. Quan Florentino va poder ser per primer cop president del Madrid, inaugurant la vergonya de les influències polítiques de la llotja del Bernabéu, ho va fer pagant 10.000 milions de pessetes per Figo. El sempre inquiet president Gaspart, pressionat per la premsa, va fer cas d’una frase poètica del gran Johan Cruyff, “els diners han de ser al camp i no al banc”, rima que ens ha fet molt de mal. (Vam repetir l’error després dels 222 milions de Neymar, amb Coutinho i Dembelé.) Gaspart va anar a veure l’Arsenal a Londres i li van fer saltar 6.000 milions per un jugador de baixada, Overmars. Com que llegien la premsa, sabien que encara restaven diners i just van vendre’ns Petit per 4.000. Vam fer net. Només dir que entre tots dos cobraven més que Figo i rendiren menys, i que el tal Petit ha estat l’únic jugador que per contracte va exigir que en les concentracions tindria habitació individual i no la doble de costum. Tractes amb un Arsenal que ens prenia a cost zero nois de la Masia com Cesc Fàbregas o Bellerín, i que ens venia perles com Hleb. President Laporta, aguanti la pressió. No crec que Xavi posi gaires pegues, ell sap el que diuen els futbolistes del “darrer atracament”. Tant ell com Iniesta el van gaudir, a l’inaugurar una inèdita prima de fidelitat que consistia en el fet que marxaven un any abans d’acabar el contracte, és a dir el club receptor els compensava sols a ells, i a més se’ls donava una bona quantitat. Carles Puyol hi va renunciar. El Barça no és de moment un Vissel Kobe, cementiri d’elefants golejadors. No cal lliurar al Bayern, del 8 a 2 de la Copa d’Europa a Lisboa (com se’ns en fotien!, recordi-ho), 60 milions per un jugador que depassen en molt tot el nostre pressupost de la secció de bàsquet o del femení i de l’handbol bicampió d’Europa. Ens podem trobar a més que el Bayern d’Andrea Trinchieri arribi a la propera Final Four amb els nostres diners. Bé, nostres no, dels que ens anticipen diners pel 49% del merchandising o pels 25 anys de part dels contractes de televisió. Aquest soci quan va ser compromissari a l’època Núñez va ser qui va fer introduir en els Estatuts del 1992 les clàusules 17.6 i 17.7, que havia de ser una assemblea de socis extraordinària la que autoritzés aquests contractes no esportius tan llargs, per intentar evitar el que ara ens és inevitable per la situació de quasi fallida econòmica. Ho ha entomat bé i assolit el permís, malgrat haver de votar els socis a palpentes. Però sobretot recordi que un exalumne de La Salle Manlleu, el president Juli Pardo de l’Espanyol després de la seva gestió, va veure com dinamitaven l’històric camp de Sarrià. Vostè ha de corregir les bestieses o febleses de Bartomeu, això passa sobretot per suportar totes les pressions de premsa, jugadors, entorn i tots els etcètera que vulgui posar-hi. Molta sort i compti amb la paciència d’aquest soci, i ben segur amb la de molts d’altres.

No cal lliurar al Bayern, del 8 a 2 de la Copa d’Europa a Lisboa (com se’ns en fotien!, recordi-ho), 60 milions per un jugador que depassen en molt tot el nostre pressupost de la secció de bàsquet o del femení i de l’handbol bicampió d’Europa

Laporta, alerta amb Lewandowski