Escampà les seves magnífiques construccions per molts llocs de Catalunya. Per ser breu sols citaré algunes obres visitades, fa poc, a la comarca d’Osona: el monument a Jacint Verdaguer a Folgueroles, la font de Sant Pere a Vic, l’ermita de Rocaprevera a Torelló, el panteó del cementiri de Vic...

Estic a la plaça de la Catedral de Vic, davant la porta del Palau Episcopal reformada per l’arquitecte Josep M. Pericas, complint l’encàrrec del bisbe Josep Torras i Bages. L’entrada pren l’aire d’estil noucentista amb una gran portalada i el lema del seu escut episcopal. A sobre la tribuna que servia, més abans que ara, perquè el bisbe-autoritat presidís actes religiosos solemnes o de protocol i hi onegés la bandera de l’Estat del Vaticà. El carrer de Santa Maria que hi dona és un carrer fred a l’hivern i fresc a l’estiu per l’aire acanalat que hi passa, i que ve del riu Mèder. El bisbe Torras i Bages, un home amb patrimoni propi, no es volia refredar i va pagar la tribuna de fusta amb vidres que l’emparés de les inclemències meteorològiques, quan havia de sortir a presidir. Darrere meu senyoreja la seu d’EL 9 NOU, on publiquen aquest article. A dins de l’edifici hi ha un lluminós pati, amb vidres, des d’on es veu l’altra construcció important de la zona: el convent-museu dels claretians, també de l’arquitecte Josep M. Pericas. Per cert! Sembla que el curt carrer de Sant Antoni M. Claret tingui poca importància per l’urbanisme vigatà. En canvi és lloc de referència de gent de tot el món que ve a la ciutat de Vic a visitar el sepulcre del pare Claret, que és a l’església que fa costat al convent-museu, obra de l’arquitecte Pericas. A Cuba, concretament a l’Havana, vaig trobar interlocutors que desitjaven poder viatjar a Vic per visitar la tomba del que va ser el primer arquebisbe de Santiago, ordenat a la catedral vigatana, cantant-me la cançó: “Yo soy de la loma, yo soy de la Habana, yo de Santiago, que es la más soberana”. Sempre m’han fascinat les artístiques i gruixudes cadenes que tanquen un petit jardinet que hi ha a l’entrada del museu claretià, que no he visitat mai. Prometo fer-ho aviat! Ara, giro la mirada cap a llevant i veig una altra obra de l’arquitecte Pericas, la reforma dels baixos de Can Bayés i la Casa Annita Colomer adquirida per Can Bayés i que fa cantonada amb la plaça del bisbe Oliba. És l’edificació de Vic on més reboten les hores del campanar romànic, que aviat farà 1.000 anys. La clotxa, la clocca o la campana (nom que prové de la regió italiana de la Campania) és un objecte metàl·lic que percudit emet un so vibrant. A Vic, sota el campanar, hi ha el carrer del Cloquer. Josep Maria Pericas i Morros (1881-1966) va néixer al carrer Nou de Vic. El pare vigatà i mare igualadina tingueren 11 fills i sols 4 van viure: 2 nascuts a Manlleu i 2 a Vic. El pare era soci d’una indústria de filatures a Manlleu: Pericas, Soler y Cia, i el 1882 va obtenir el permís per crear una nova fàbrica a la Coromina, prop de Torelló. El noi, Josep Maria, va estudiar arquitectura seguint amb fruïció les revistes alemanyes, austríaques, angleses i franceses que li descobriren les tendències arquitectòniques europees. La carrera la va fer amb magnífics professors, com Lluís Domènech i Montaner i els excel·lents companys Rafael Masó i Josep M. Jujol, arquitectes rellevants al segle XX. Pericas fou membre de diverses associacions catòliques i catalanistes i del Cercle Artístic de Sant Lluc, coincidint amb Antoni Gaudí i el consiliari Dr. Torras i Bages, més endavant bisbe de Vic, autor de la Tradició Catalana i enamorat de l’arquitectura de Josep M. Pericas. Incondicional de l’art romànic, des que va visitar Sant Pere de Casserres, va fer una evolució crítica des del romanticisme modernista fins a incorporar a les seves obres criteris més propis del noucentisme com precisió, ordre, serenitat, contenció i mesura. Josep M. Pericas, l’arquitecte vigatà, escampà les seves magnífiques construccions per molts llocs de Catalunya. Per ser breu sols citaré algunes obres visitades, fa poc, a la comarca d’Osona: el monument a Jacint Verdaguer a Folgueroles, la font de Sant Pere a Vic, l’ermita de Rocaprevera a Torelló, el panteó del cementiri de Vic, l’antiga escola de Sant Miquel dels Sants, el sepulcre de Torras i Bages, la capella de la Torre d’en Franc, la façana de Santa Maria de Manlleu de després de la Guerra Civil, l’ermita de Lurdes a Prats de Lluçanès, la bandera de la ciutat de Vic, la dissenyada per Pericas. Em paro aquí i vaig cap a la Selva, a la Font Picant de Sant Hilari Sacalm, obra també de Josep M. Pericas, recordant amb bon humor un conegut acudit que a l’arquitecte li hauria fet gràcia: “Diuen els de Barcelona que aquesta aigua és diürètica, en canvi a mi em fa... anar al lavabo”.

L’arquitecte Josep Maria Pericas