L’art de badar
Fa un temps vaig fixar-me en una barbacana amb colls de fusta decorada amb rajoles de ceràmica en una casa del carrer Pere Almeda de Roda de Ter. No és precisament una construcció d’obra nova que trenqui el model industrialitzat que es destil·la en els nostres temps. Buscant, vaig saber a posteriori que la meva descoberta estava en un edifici noucentista per on havia passat centenars de vegades i per on mai havia tingut l’habilitat d’aixecar prou el cap. Tot plegat em va portar a inscriure entre els meus propòsits per al 2023 el de practicar i reivindicar el desprestigiat art de badar.
En temps accelerats i d’incertesa han fet més fortuna frases com “no val a badar” que posen èmfasi en la falta d’atenció que el sentit que crec que cal reivindicar el noble art de badar: el d’abstreure’s, encantar-se, embadalir-se… Badar –més enllà del seu significat– ja és per ella mateixa una paraula amb una sonoritat i força precioses. En altres llengües l’equivalència no té la mateixa poètica. En castellà tindríem curiosear o embobarse. Cal que ens eduquem i ens eduquin per observar, per deixar-se sorprendre, per ser curiosos… sense cap objectiu o finalitat concreta. Fixar-nos en detalls, subtileses, matisos, sentir sensacions… sense cap propòsit concret. Tenir temps per navegar sense un rumb determinat. Deixar-nos perdre sense cap premissa.
Josep Maria Espinàs hauria de ser el degà dels badocs. En molts dels seus articles i viatges ha reivindicat deixar-se emportar pels petits detalls, olors, percepcions… Ho va definir amb un mestratge inigualable: “Les flors es baden, i un badoc és algú que es queda amb la boca oberta contemplant alguna cosa. M’agrada badar, doncs, que és una manera de dir que vaig mirant cap aquí i cap allà sense buscar res en concret, entretenint-me amb les coses que trobo”.
Seure a sota un arbre pel simple fet de seure sense més, mirar per un finestral, fixar-se en petits detalls de les façanes o observar com voleien un joc de llençols estesos en un balcó o, simplement, deixar-nos endur haurien de ser fets més habituals. Espinàs explicava fa uns anys que quan escriu fa petites vacances de minuts per sortir a passejar pel voltant de casa per badar-hi i alliberar la ment i fixar-se en coses que aparentment poden semblar foteses i que potser no ho són tant o simplement per distreure la ment.
Hi ha arts com badar que són indolents. Pel fet de ser innocus segurament es destil·len poc en els temps actuals. Els holandesos ho han empaquetat com a producte i l’any 2019 rotatius com The New York Times van dedicar-hi plana sencera. L’han anomenat l’art del Niksen, que defineixen com gaudir de les petites pauses de la vida. Ells, però, han vestit aquesta acció tan nostre amb corpus científic explicant que l’art de Niksen és beneficiós per a la salut mental i el benestar, ja que pot ajudar a alleugerir l’estrès i les preocupacions, i a proporcionar una sensació de pau i tranquil·litat. Badar sana i, ara per ara, és gratuït i sense càrregues impositives.