Compro 'tortades' a Can Cors, per sabor i textura i també perquè les emboliquen com Déu mana

La meva vida ha recorregut la carretera Nacional 152, ara C-17 desdoblada i a trossos, des de Ribes de Freser fins a l’eixample de Barcelona. La meva àvia materna, que era una dona sòlida i d’una peça, foguejada per la Guerra Civil primer i per la postguerra després, va engendrar quatre fills per complementar els altres quatre que l’avi havia engendrat amb una altra dona que morí d’alguna malaltia no determinada abans que la Guerra Civil no aterrés amb rojos, nacionals i la guàrdia mora de Franco per deixar clar que Manlleu seguiria essent una vall de sis mesos d’hivern i sis d’infern, tal com la mare em recordava sempre que tenia ocasió, abans d’atacar amb històries de guerra a la sobretaula de cada diumenge. Amb la família escampada per l’N-152, quan vaig tenir edat per conduir vehicles de combustió interna amb carné, abans de l’aparició dels dubtosament ecològics EV, la meva àvia em feia servir de xofer particular per anar de fill a fill, Barcelona, Granollers, Vic, Manlleu, Montesquiu, Ripoll, Ribes, en un no parar cartogràfic quan els radars eren per a l’aviació i les multes es posaven a cop d’ull per una paternal benemèrita que solia amagar-se als revolts sense visibilitat de les carreteres poc euclidianes de l’època vorejades de plataners altíssims i paranys insondables. A mig camí de tot plegat, la meva àvia sempre em feia parar a Tona, per vincles familiars d’una banda i per visitar una pastisseria predilecta per una altra on feien, i hi fan encara, una tortada meravellosa, una mena d’ampliació dels pans de pessic d’antany. Em subornava amb gasolina i cada divendres, quan tornava de la universitat cap al meu Ripollès indistingible de l’àrtic, paràvem a Tona i ella comprava tortades per a tothom. Ignorant, durant molts anys, coses de quan un és jove, no la vaig ni tastar. Però el dia que potser per descuit vaig decidir posar fil a l’agulla vaig descobrir un món simple de textura i sabor que encara m’acompanya. Com la meva àvia, quan puc, m’acosto a Tona i compro tortades de Can Cors per a tota la família, que, com jo, un cop iniciats, se n’han fet addictes. El darrer cap de setmana vaig confessar als de la pastisseria la meva fidelitat durant dècades i el meu obstinat proselitisme tortadenc. Satisfet amb la meva confessió vaig caure en un detall que feia anys que havia observat a les pastisseries sense parar-hi massa atenció. El pare, abans que no l’abatés la Covid, visitava amb freqüència les pastisseries de la zona amb el mantra que les fruites que més li agradaven eren els braços de gitano en general i les tortades de Can Cors en particular, en ordre invers. En l’època de la meva infantesa, quan el plàstic era un luxe, a les botigues s’embolicaven els productes amb paper i a les pastisseries es relligaven els pastissos amb una cinta vermella plana rematada amb un llaç per unir-ho tot i poder dur el paquet a la mà amb seguretat. Des de l’any de la infàmia de la presentació del cel·lo els botiguers primer i els pastissers després (alguns) varen cedir a la modernitat i varen caure rendits a les dubtoses meravelles del cel·lo, aquella cinta enganxifosa que mai no s’ha pogut extreure bé dels estris que en subjecten el rotlle. Així, ara, en la modernitat adhesiva, tot paquet de pastisseria es relliga i martiritza amb múltiples tiretes de cel·lo, i no pas poques, moltes, i no exagero, per dalt i per baix, com si per posar-ne més el producte hagués de ser millor. Ara, compres un croissant i te l’emboliquen malament amb un paper que acaben enganxant amb deu, quinze o vint tiretes de cel·lo. Ja ni tan sols se sap fer allò de girar per les puntes el paper. Però quan es tracta d’embolicar pastissos, no hi ha res més deplorable que enganxar paper i pastís amb cel·lo infinit. I és en aquests moments, quan marxes de la pastisseria amb un pastís, un tortell o una altra de les fruites per les quals el meu pare es delia, tot ple de cel·lo, que un s’adona que s’ha perdut aquesta art misteriosa d’embolicar pastissos amb cintes vermelles.Desconec per què el reducte d’aquesta art antiga perviu només en algunes poques pastisseries, però potser és per això que si puc segueixo la litúrgia de comprar tortades a Can Cors, per sabor i textura i també perquè, com Déu mana, les emboliquen amb cintes vermelles nuades i, misteriosament, és molt agradable i hipnòtic. Rock me mama.

Compro 'tortades' a Can Cors, per sabor i textura i també perquè les emboliquen com Déu mana

L’art d’embolicar pastissos amb cintes vermelles