L’escriptora i periodista nord-americana Joan Didion (1934-2021) deia que escrivia per descobrir què pensava realment. Posar per escrit unes reflexions, ordenar-les, contrastar-les i deixar-les reposar és l’antítesi del vòmit intel·lectual que sovint impera a les xarxes

Mariano Rajoy, convertit ara en columnista (!), ha aixecat una polèmica al més alt nivell per un article en què qüestionava la francesitat dels jugadors de la selecció pel color de la seva pell. El PP s’ha quedat pràcticament sol defensant-lo, assegurant que era un sarcasme. Fins i tot l’extrema dreta francesa de Marine Le Pen ha qualificat les paraules de l’expresident espanyol de racistes. Més enllà del fons de la qüestió, el cas posa de manifest que un gènere periodístic com és la columna d’opinió no eximeix el seu autor de la responsabilitat i el rigor. I més tenint en compte què representa l’autor.

L’escriptora i periodista nord-americana Joan Didion (1934-2021) deia que escrivia per descobrir què pensava realment. Posar per escrit unes reflexions, ordenar-les, contrastar-les i deixar-les reposar és l’antítesi del vòmit intel·lectual que sovint impera a les xarxes, més proper al discurs de barra de bar com ha fet l’expresident que no pas a una reflexió. Un bon articulista no escriu per confirmar allò que pensen la majoria dels seus lectors ni per refermar-ne els prejudicis. Ha d’aportar context, oferir nous punts de vista i, si cal, incomodar.

Aquest és l’article 220 d’aquesta columna. Són quatre anys de cita setmanal ininterrompuda. Amb una mitjana de 250 paraules cadascun, sumen unes 55.000 paraules, l’equivalent a una novel·la curta o un assaig. Escriure una columna com aquesta és una responsabilitat. També un privilegi. En un temps en què tothom sembla tenir una resposta immediata sobre qualsevol cosa, el periodisme d’opinió continua tenint sentit precisament perquè obliga a fer una pausa abans d’escriure.