L’asteroide
A Els joves, mítica sèrie de la BBC popularitzada per TV3 a Catalunya als anys noranta, es narraven amb un humor irreverent les peripècies de quatre col·legues que compartien pis a Londres. El dia que s’hi van instal·lar, dos d’ells, en Vyvian i en Mike, rivalitzen per una habitació amb arguments surrealistes. Per acreditar que és seva en Vyvian tira la roba sobre el llit i diu alguna cosa així com: “Mira, hi ha la meva roba; és la meva habitació”; en Mike l’agafa, la llança per la finestra i li respon: “No la veig; no és la teva habitació”. I, com a represàlia, en Vyvian cala foc al llit. Aleshores, es miren l’un a l’altre, surten disparats cap al passadís i criden a l’uníson: “Neil, s’està cremant la teva habitació!”. En Neil és un hippy bonachón que res tenia a veure amb la discussió. Conclusió: sovint nosaltres som en Neil. Els que mouen els fils ens encolomen problemes que no són nostres. O que no són només nostres.
Això fa que un gairebé se senti malament per tot: per cantar a la dutxa -no és el meu cas: em falta talent-, per menjar hamburguesa de Wagyu o per tenir un Golf plus dièsel del 2006 que cada any passa la ITV pels pèls. I és que és cert que cal estalviar aigua, consumir productes de quilòmetre zero i frenar la contaminació atmosfèrica, però la sequera, la globalització o el canvi climàtic són problemes col·lectius amb múltiples responsables. Això en dificulta la solució. Perquè identificar el responsable d’un problema sempre el fa més digerible. A Manlleu, abans de la concentració de companyies elèctriques cada vegada més grans i amb centres de decisió més allunyats -Enher, Endesa, Enel…-, el servei el prestava Pysesa i tothom sabia que el responsable era en Gorchs. Per això, quan marxava el llum, a casa deien: “Què fot avui en Gorchs!”.
Ara, però, els problemes han canviat d’escala. El planeta, l’energia o la desigualtat són reptes que escapen d’una lògica local i d’una resposta individual. Per això cansen els discursos apocalíptics que ens assenyalen individualment i que cada dia ens recorden que tot és un desastre. L’altre dia, Francesca Bria, una crac en polítiques de digitalització, insistia en una entrevista a La Vanguardia que els gegants tecnològics operen com imperis a l’ombra, modelen la geopolítica, les eleccions i les guerres. I deia que, si no ens afanyem -així, en plural-, Europa només serà una colònia digital. Una mica de pausa. Com que tot canvia molt ràpid, sembla que les solucions també hagin de ser molt ràpides. I com que no ho són, cala la idea que tenim problemes i no tenim solucions. Fals.
Per què? Doncs perquè com que estem en un moment de canvi profund, els problemes són estructurals. Per això és lògic que les solucions siguin lentes. És com quan es produeix una fuita d’aigua a casa. Si és en un punt concret, ve el llauner i ho arregla en un moment, però si resulta que la instal·lació està en mal estat i s’ha de canviar tota la canonada això porta més temps. Ara estem aquí. El problema no és la fuita; és la canonada. És a dir, es plantegen nous problemes i necessitem noves respostes. Això ha passat sempre. Quan s’articulava la Unió Europea, Jaques Delors, un dels seus pares intel·lectuals, parlava del concepte d’opni, un objecte polític no identificat. És a dir, un organisme que no s’ajustava als models d’integració política que fins aleshores s’havien conegut.
Ara, per tant, potser també toca inventar paraules noves. Però mentrestant que no ens espantin més del compte dient que tot ho fem malament i que el món s’acaba. Els humans som un desastre creant problemes, però també som molt bons solucionant-los. I, ara, a més, als auguris apocalíptics s’hi ha afegit un vaticini: fa dies que diuen que el 2032 potser caurà un esteroide a la Terra. Si encara fessin Els joves, potser dirien: “Ah, sí? Doncs almenys que no caigui al camp del Barça… que ara el fan nou”.