El nadó que neix pocs segons després de les campanades rep totes les atencions del món. El pobre que ho fa uns segons abans d'empassar-nos el raïm passa totalment desapercebut

L’escriptor nord-americà Paul Auster tenia 14 anys quan en uns campaments d’estiu un llamp va matar un seu amic. N’estava just al costat. Podia haver estat ell. Aquest fet el va marcar de per vida i l’atzar, de fet, acabaria essent una constant en la seva obra literària i en tota la seva biografia. Tots podríem explicar episodis que hem viscut i que són fruit d’una carambola. L’atzar intervé en les nostres vides i les acaba condicionant. Parelles que s’han conegut en situacions inversemblants –per exemple uns que els seus exs els havien enganyat i finalment els enganyats han acabat junts i els altres no– o vocacions que neixen per casualitat o per una desgràcia. Fins i tot la ciència ha avançat sovint a cops de sort. Alexander Fleming va descobrir la penicil·lina gairebé per accident quan va oblidar una placa de cultiu bacterià i els fongs que van aparèixer van ser l’embrió del primer antibiòtic. Era el descobriment més important de la història i va permetre reduir l’elevada mortalitat que hi havia fins llavors per infeccions. La Viagra, el famós medicament que a finals del segle passat va revolucionar la vida sexual de moltes persones, era inicialment un producte per millorar la circulació sanguínia. Va fracassar en els assajos, però, en canvi, es va descobrir que un dels efectes que provocava en els homes que participaven en aquella frustrada prova era una sorprenent i potent erecció. Un fracàs que va reportar ingressos milionaris a la farmacèutica Pfizer amb una pastilleta de color blau. L’atzar pot ser generós o traïdor. El nadó que neix pocs segons després de les campanades rep totes les atencions del món i l’endemà surt a totes les televisions i les portades dels diaris. El pobre que ho fa uns segons abans de menjar-nos el raïm passa sempre més desapercebut, sense tenir-ne cap culpa. Sempre té més mèrit, però, qui ha tirat endavant malgrat no tenir la sort de cara. Per això m’agradaria algun dia saber com els ha anat als últims nadons de l’any. Era un presagi? Ha sigut més justa després la vida amb ells? Potser ens emportaríem alguna sorpresa.