L’Auster, l’Ángeles i el col·lega descalç
Un col·lega que cada dos per tres viatja per feina un dia va haver d’anar a València. Quan tarda enllà va arribar a l’hotel, com que no tenia la visita amb el client fins l’endemà es va dutxar, es va arreglar i va decidir sortir a donar un volt. Quan baixava les escales es va adonar que anava descalç i, a més, que s’havia descuidat la clau a la taula de l’habitació. Un desastre. Es va armar de valor per anar-ho a explicar capcot a recepció. A les recepcions dels hotels sempre troben solucions: li van deixar la clau mestra perquè pogués obrir l’habitació, calçar-se, agafar la seva clau i retornar-los la que li havien deixat. Agraït, va pujar disparat cap a l’habitació, va obrir la porta i es va estranyar de no veure a sobre la taula la clau, sinó unes ulleres –ell no en duia– i, sense temps de trobar-hi una explicació, de la dutxa en va sortir despullat un homenàs estranger que quan el va veure palplantat davant seu va fer un crit a mig camí entre l’ensurt, la sorpresa i la indignació. Ell, també perplex, li va dir: “Què tal?”. Un, descalç; l’altre, despullat. Cara a cara. Una estampa.
L’episodi, resolt civilitzadament, no tenia secret: s’havia ficat per error en una habitació que no era la seva. Tenia l’última del passadís, però a la dreta; no a l’esquerra. Una confusió que va provocar una situació incòmoda, però còmica. I és que la realitat, encara que sembli impossible, sempre acaba trobant un passadís per escapar-se. Per això tot i que avui al món pintin bastos per la firma compulsiva de decrets i les declaracions altisonants de Donald Trump –genial la descripció que n’ha fet el periodista Jordi Basté: “No és un president; és una freqüència de ràdio de les que emeten 24 hores”– al final la inèrcia o una casualitat potser ens conduirà cap a escenaris insospitats.
I és que l’anunci d’aranzels a punta pala, la congelació de fons federals per a entitats sense ànim de lucre o l’abandonament d’organismes internacionals en teoria no portaran res de bo. Però ho remouen tot. I quan tot està remogut és quan es produeixen canvis. L’escriptor Carlos Taibo, que ha teoritzat la idea de col·lapse del sistema capitalista, s’imagina l’endemà com el retorn a un tipus de vida més austera i a una escala més humana. Per això, sosté, la idea de col·lapse no necessàriament ha de ser negativa. I qüestiona dogmes. Un: el creixement econòmic és positiu. Una veritat incontestable que Taibo desmunta fixant-se, per exemple, en els efectes col·laterals: la desigualtat, les agressions ambientals, l’esgotament de recursos bàsics o, fins i tot, la mateixa vida quotidiana de les persones que, subjecta a l’estrès de la pressió pel i més i més i més, pot esdevenir una mena d’esclavatge.
Per això proposa un escenari alternatiu: treballar menys, consumir menys, tenir més temps lliure i disposar de més vida social. Explicat així, on s’ha de firmar? De moment, enlloc. Perquè de forma immediata no s’hi arribarà. Però, a vegades, les casualitats, els accidents i els errors, com li va passar al meu amic descalç, deparen sorpreses. De fet, hi ha descobriments que neixen d’una equivocació. A col·le ens havien explicat –no sé si té base científica– que la sacarina l’havia descobert un químic rus que treballava al laboratori amb un derivat del carbó. L’home es veu que va fer una pausa per fer un mos i, sense rentar-se les mans, va agafar un tros de pa. El va trobar dolç. L’edulcorant no era al pa, sinó a les seves mans. Era ell el que impregnava dolçor a tot el que tocava. La sacarina, per tant, és filla d’una casualitat.
Qui creia en casualitats era l’escriptor Paul Auster, que va construir la novel·la Ciutat de vidre a partir d’una equivocació. Es veu que per error li van trucar preguntant-li si era un detectiu. No. L’endemà hi van tornar. La mateixa equivocació. Va pensar que si passava una tercera vegada diria que sí i a veure què li explicaven. No va haver-hi tercera vegada, però li va quedar el cuc del dubte, va reconduir l’episodi cap a la ficció i, així, va construir la primera novel·la de la Trilogia de Nova York. I és que amb els telèfons se’n produeixen sovint, d’errors. És fàcil girar un número. Temps enrere em van posar per equivocació en un grup de Whats que es deia “Ángeles, la de la parada”. No hi coneixia ningú. L’administradora era la Paqui, una senyora amb permanent impecable. Es veu que l’Ángeles es jubilava de la parada, les clientes li volien fer un regal i la Paqui va crear el grup per decidir entre totes què li regalarien. No em vaig pronunciar. A Auster, un error telefònic li va servir per fer una novel·la; a mi, només per acabar aquest article. Però la vida dona moltes sorpreses. I si no, que l’hi preguntin al paio que sortia de la dutxa i que va trobar, dins la seva habitació, un desconegut. I descalç. La realitat, a vegades, sembla increïble.