A Catalunya hi ha tres avis que no paren de brillar: en Siset de L’estaca, el del Barça i el que a Cuba se’n va anar

Als grans herois o personatges de la història, moltes vegades se’ls recorda per una frase perquè amb ella es concentra tota la personalitat d’aquesta persona per resoldre o retratar una situació determinada. S’assembla al que passa en una anàlisi de text o en una anàlisi d’una poesia: es tracta d’interpretar el que es diu més enllà de la seva literalitat. Moltes vegades quedo sorprès quan algú explica que un poeta en dir, per exemple, que “la mar dolceja” el que fa, en realitat, és una crítica al destí de la humanitat que va de capa caiguda perquè fins i tot les coses o els elements més essencials muten cap al seu contrari, deixen de ser ells. En les frases de personatges històrics, per sort, l’anàlisi és més a l’abast de tothom. Un dels personatges amb més frases d’aquestes conegudes popularment, potser, és Juli Cèsar, polític, escriptor i militar romà del segle I abans de Crist. Va actuar com a dictador de l’imperi romà i acumulà tant de poder que, un cop mort, qualsevol emperador romà se li deia cèsar. Una de les seves frases cèlebres és la que diuen que va dir a l’inici de la guerra civil desobeint l’ordre de tornar a Roma que li havia enviat el Senat. Ell, desobeint-lo i travessant el riu Rubicó, com que això suposava materialitzar aquesta desobediència al Senat preveient les nefastes conseqüències que això suposaria, va pronunciar la frase: “Alea iacta est”, la sort ja està tirada, avui potser diríem “que sigui el que Déu vulgui”. També s’atribueix a Juli Cèsar, no només a través d’escriptors clàssics com Plutarc o Suetoni sinó més moderns com Shakespeare, la frase que va dirigir al seu fill il·legítim quan aquest va participar en la seva mort clavant-li una de les vint i escaig punyalades: “Brutus, tu quoque fili”, Brutus, tu també? Finalment, se sap també la frase que va pronunciar en la segona guerra civil romana, en concret a la Batalla de Zela: “Veni, vidi, vici”, vaig venir, vaig veure i vaig vèncer. Frase associada a la rapidesa en guanyar la batalla. Aquesta frase, perspicaç lector, deus haver vist que s’assembla molt al títol de l’article. De fet, és el mateix temps verbal conjugat en llatí, només que Juli Cèsar el va dir en primera persona i al títol hi és en tercera persona perquè es refereix a la polèmica que el passat cap de setmana hi va haver a la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell. Talment com si fóssim en una retransmissió esportiva que des dels estudis centrals se’ns demanés un titular del partit jugat, veient com el públic espontàniament o dirigit espontàniament va forçar que s’acabés cantant l’havanera inicialment prohibida, el titular triat seria: l’avi, el de l’havanera, va venir, va veure i va guanyar. Efectivament, enguany hi havia un al·licient més a la cita televisiva amb l’habitual cantada d’havaneres que dona el tret de sortida a l’estiu per aquest gènere musical. Resulta que l’Ajuntament de Calella de Palafrugell, en un excés de zel moralitzant propi d’una esquerra que cada cop s’allunya més del pensar general del poble, va voler prohibir l’havanera de José Luis Ortega Monasterio El meu avi, basant-se en una informació periodística que està sub iudice i pel que sembla discutida sobre la participació d’aquest senyor en afers no gaire exemplars. El que no va comptar, aquest Ajuntament, és que el poble fa temps que s’ha fet seva aquesta havanera en la qual destaca el crit entusiasta de “Visca Catalunya, visca el català” i, a més, tothom sap que aquesta havanera va driblar la censura franquista fent veure que el Català era un vaixell que va anar a Cuba amb 15 mariners, un dels quals era l’avi, el meu avi, el nostre avi, l’avi de tots. Tenim institucions socials, culturals, esportives i personatges de diferents àmbits que el poble s’ha fet seus i que no li agrada que ningú els hi grapegin sobretot si no està clar el perquè. I és clar, ja se sap que tres avis hi ha a Catalunya que no paren de brillar: en Siset de L’estaca, el del Barça i el que a Cuba se’n va anar.

A Catalunya hi ha tres avis que no paren de brillar: en Siset de L’estaca, el del Barça i el que a Cuba se’n va anar

L’avi ‘venit, vidit, vicit’