Sigui a on sigui, si aquestes paraules li arriben d’alguna manera, que sàpiga que encara avui me’n recordo d’ella, després de 15 o potser 20 anys (o potser fins i tot més)

S’acosta el 8-M i el record d’una dona gairebé centenària fa dies que em ronda la ment. Haurem de fer un viatge en el temps, recular uns quants anys (potser 15, potser 20; potser viatjar fins al 2000). Jo llavors col·laborava amb una associació de joves voluntaris. Un dia, un grup de residències de la tercera edat ens van convidar a participar en un homenatge a la gent gran; tot i que ells havien decidit no dir-ne “gent gran”, sinó “avis”. El dia acordat, un centenar de joves ens vam trobar amb un centenar de persones que superaven la vuitantena, de cabells blancs i aspecte feble. Ens van aparellar, un jove per cada homenatjat, i a mi em va tocar ella: uns ulls gairebé blancs, de tan clars; asseguda en una cadira de rodes; nascuda a principis del segle passat. Em vaig presentar, vaig voler saber com es deia, però no em va respondre; la mirada entelada per un vel de tristesa difícil de comprendre. La cuidadora que l’acompanyava em va dir que els havia costat molt convèncer-la, que només havia accedit a acompanyar-los en veure que tothom hi anava; que no havia volgut que, per culpa seva, algun dels cuidadors s’hagués de quedar a la residència i perdre’s la festa. I vaig empènyer la cadira de rodes fins a la sala on s’havia de fer la celebració, al centre de la qual havien instal·lat una tarima a mode d’escenari. I ella i jo ens vam col·locar cap al mig, ni molt endavant i molt enrere. I es van llegir poemes dedicats a la gent gran. I una dotzena de joves de totes les edats van pujar a l’escenari per dir què era el que més els agradava dels seus avis. I es va fer sonar música que havia estat popular quan ells eren joves (cobles, pasdobles i boleros!). I al final, fins i tot, es van repartir regals per a tots els homenatjats. I l’acte es va acabar. I ens van convidar a berenar tots junts en una sala annexa, però ella no hi va voler anar, amb una tristesa que llavors ja se li havia escampat fins als llavis, la mirada baixa. “Jo no soc àvia. Jo... –va dir-me amb un murmuri, mentre les rialles de la resta d’assistents omplien l’aire i ens aïllaven–. El meu xicot, en Tonet... Me’l van matar. A la guerra. Ens estàvem a punt de casar, però no va poder ser. I just abans de marxar m’havia dit ‘Cuida els meus pares, si us plau, mentre jo no hi sigui’ i jo li havia dit que sí. I llavors ens va arribar la carta, que l’havien mort, que no tornaria. I jo... Què havia de fer? Comptat i debatut, jo no en tenia, de pares, i ells m’havien tractat des d’un principi com una filla... Em vaig quedar amb ells. I els vaig cuidar, a tots dos, tan bé com vaig saber: els vaig cuidar fins l’últim dia. I no em vaig casar mai. No he tingut mai fills. No tinc nets, només les noies de la residència que em cuiden com un pollet... No hauria de ser aquí.” La vaig abraçar, incapaç de formular una rèplica digna d’una confessió com aquella. I ella em va tornar l’abraçada. I així ens vam quedar, abraçades durant uns quants minuts, mentre a la meva ment s’obria la certesa que els gairebé cent anys que ens separaven eren molt més que un número, que havíem crescut en moments històrics gairebé contraposats; que jo mai no seria capaç de comprendre el dolor que bategava rere les seves paraules. Quan ens vam separar, el somriure havia renascut a la seva mirada. I vam berenar, totes dues, coca i xocolata. I vam riure, vam riure molt! I quan va ser l’hora d’acomiadar-nos, em va agafar el cap amb les mans i em fer dos petons a les galtes: “M’alegro d’haver vingut.” I se’n va anar. En arribar a casa em vaig adonar que, al final, no m’havia dit com es deia. Vaig pensar que tard o d’hora tindria l’oportunitat de demanar-l’hi, però no vam tornar a coincidir; no l’he tornat a veure més. No sé si encara és viva, o si finalment ha pogut retrobar-se amb el seu Tonet, després de tants anys. Sigui on sigui, si aquestes paraules li arriben d’alguna manera, que sàpiga que encara avui em recordo d’ella, després de 15 o potser 20 anys (o potser fins i tot més): que era l’àvia “que no ho era”, però que aquesta neta “d’algú altre” la recordarà per sempre.

Sigui a on sigui, si aquestes paraules li arriben d’alguna manera, que sàpiga que encara avui me’n recordo d’ella, després de 15 o potser 20 anys (o potser fins i tot més)

L’àvia que no ho era