L’eclipsi de les nostres vides
El 12 d’agost de 2026 ja forma part de la història de Catalunya, després de viure un eclipsi total de sol que va culminar a les 20:28 h i que va ser visible totalment des del sud del país, un fenomen que no es vivia des de feia més de 100 anys i va complir amb escreix les expectatives que havia generat.
Possiblement es fa complicat descriure en paraules tot el que es va viure en uns moments que costen d’explicar i, de fet, hores després encara costen d’entendre, que van tenir el seu clímax en el moment en què, amb la lluna eclipsant totalment el sol, ens vam poder treure les ulleres per veure realment el que estava passant, el moment en el qual realment et pots adonar de la magnitud i la transcendència d’uns instants màgics que no tornaran a repetir-se.
Certament, aquest esdeveniment tenia un component històric important, ja que el nostre petit país no tornarà a viure un eclipsi total fins d’aquí més de 150 anys, amb moltes generacions de persones que mai havien pogut gaudir d’una experiència com aquesta, on les sensacions, les imatges i la impressió de veure el nostre satèl·lit davant del sol, es van apoderar d’una multitud que va incorporar l’eclipsi com a un dels plats forts d’aquestes vacances.
És cert que no a tot arreu es va poder viure de la mateixa manera, començant per les advertències que s’havien fet aquests darrers dies que no era el mateix un eclipsi total del 100% que una parcialitat encara que pogués superar el 90%, perquè el moment en què podies deixar de banda les ulleres protectores i adonar-te del que estava passant, amb la lluna totalment interposada davant una corona de llum que era el sol, era el que realment marcava la diferència i et permetia viure d’un moment de gran magnitud, en el que la humanitat ni pot sinó aturar-se uns segons per recordar la seva intranscendència davant un espai, estrelles, planetes i satèl·lits que ens superen i per molt.
També caldria aprofitar les diferents excursions per veure aquest eclipsi per recordar el gran potencial del país en què tenim la sort de viure, els diferents indrets que el conformen i la gran varietat d’espais, sobretot naturals, que tenim molt més a prop del que pensem, i justament per un factor de proximitat mantenim oblidats, buscant grans destinacions molt llunyanes per gaudir d’indrets que realment tenim a casa nostra.
Avui ja només queda el record de l’experiència viscuda, de les sensacions, el fred, la foscor, no sentir ocells, o fins i tot el silenci d’una aglomeració de persones amb la boca oberta, d’un esdeveniment que ja no es repetirà, el que encara el feia més excepcional i que, a més a més, mantenia un verdader espectacle al cel hores després amb les llàgrimes de Sant Llorenç, que cada estiu ens alegren les nits d’agost, un moment per recordar i, si és possible, explicar com es pugui.
Quedarà veure ara la part negativa d’aquest gran esdeveniment, com seran les lesions oculars dels més escèptics de posar-se les ulleres protectores per poder mirar el sol directament; les retencions a una AP-7 saturada des de fa massa temps o, fins i tot, una xarxa i estacions ferroviàries que una vegada més demostren no estar a l’altura ni tenir les dimensions que la societat actual demanda.
Per comentar també queda la fotografia del president de la Generalitat Salvador Illa “inaugurant” l’eclipsi a llocs com Lleida o Tarragona amb membres del govern o de les localitats, una imatge absurda que també explica el moment de la societat actual, més pensada a buscar imatges i frases curtes que centrada a viure experiència i moments per cadascú, tal com es va comprovar en un eclipsi amb més mòbils a la mà que ulleres protectores a la cara, però que cadascú viu com vol.
És d’agrair també el gran desplegament de TV3 en plenes vacances, que van portar l’eclipsi arreu, fins i tot als mòbils o pantalles de les persones que són de vacances lluny de Catalunya i van documentar un moment que serà recordat, i del que se’n faran estudis i una recerca massa oblidada, quan resulta cabdal perquè una societat avanci en la bona direcció.
La nostra generació ja té una experiència més, la que ens va fer molt petits i residuals davant d’un univers enorme que no mirem, el moment en què va fer-se de nit per uns instants abans d’acabar el dia, uns instants únic que recordarem, i que juntament amb altres esdeveniments històrics com la inauguració de la Sagrada Família, la Covid-19, la crisi econòmica, el procés d’independència amb l’1 d’octubre o les manifestacions, el canvi de segle i mil·lenni, els atemptats de l’11 de setembre, els Jocs Olímpics de Barcelona 92 o el Barça de Guardiola, ens convertiran, vulguem o no, en els avis i àvies més pesats de la història.