Vargas Llosa en les eleccions xilenes feia costat a l’ultradretà José Antonio Kast. Doncs va guanyar l’altre. També va secundar, en les del Perú, Keiko Fujimori. Va guanyar l’altre

Jo no em fico en si Vargas Llosa és bon escriptor o no. A mi, personalment, no m’agrada. Ja no m’agradava quan era adolescent i per casa voltava Pantaleón i las visitadoras, que els meus pares havien comprat en el sempre enyorat Cercle de Lectors, aquell prototip d’Amazon al qual, és clar, com passa sempre, Amazon va posar fi (Amazon, no ho oblidin, que tant et pot vendre lleixiu com uns peücs de bebè, va començar sent una llibreria. Aquest gir dels esdeveniments no el podria preveure ni un guionista d’allò més satànic). Dic que a mi no m’agradava ja de petit. Em vaig comprar (era un adolescent raret) una col·lecció de grans clàssics de la literatura en els quals ell era el prologuista i seleccionador de títols. Em vaig llegir el primer de la col·lecció, que era el Dublinesos de Joyce, i després de llegir-me el pròleg de Vargas Llosa vaig pensar: a Joyce que el llegeixi la seva tia. No he pogut amb l’Ulisses tampoc per aquest motiu. Per culpa de Vargas Llosa. Per cert, que la resta de la col·lecció me’ls vaig llegir passant àmpliament del prologuista, per si de cas. Però no em fico en aquest assumpte que no m’agrada com a escriptor. Res hi té a veure que faci dècades que escriu en un periòdic de Madrid discursos de dretes contra el nacionalisme de tota mena. Bé, contra el nacionalisme de tota mena, no. Contra el nacionalisme espanyolista, no. Perquè aquest, ja se sap, aquest és patriotisme, no nacionalisme. Tampoc em fico amb el Vargas Llosa que apareix en uns certs papers posant els seus diners (part els hi vaig donar jo comprant-me aquells llibres) en paradisos fiscals. Molt patriota, molt patriota, però els impostos a Espanya, potser un altre dia. Per no ficar-me, ni em fico en l’assumpte aquest que els països d’Hispanoamèrica “voten malament”, com ens ha dit aquí enrere l’Oracle Peruà que ell sí que sap votar bé, és clar. Doncs això: crec que Vargas Llosa és la confirmació que algun dia Catalunya aconseguirà la independència. N’estic seguríssim i no en tinc cap dubte. I ho aconseguirà, precisament, per l’efecte Vargas Llosa, que algun dia la ciència política estudiarà. Aquest senyor, com dic, fa dècades que analitza la realitat política mundial. Com qui sap de tot, ell opina, i els principals periòdics del món reprodueixen les seves paraules amb la mateixa fe amb què s’escoltava Moisès quan va tornar del seu viatge de senderisme amb les taules de la llei. Però el que passa és que sempre falla. Totes i cadascuna de les seves prediccions són sempre errònies. Si Vargas Llosa diu que el Madrid guanyarà la Lliga, tranquils, culers, és del Barça, segur. I als fets em remeto. Vargas Llosa en les eleccions xilenes feia costat a l’ultradretà José Antonio Kast. Doncs va guanyar l’altre. També va secundar, en les del Perú, Keiko Fujimori. Va guanyar l’altre. A Espanya, es va declarar fidel enamorat, a més de la Preysler, d’Albert Rivera i Inés Arrimadas. Fins i tot va ser al míting amb ells proclamant, tranquils, aquí estic jo, això està guanyat. En fi, ja sabem on és Ciutadans, on és Rivera (impartint màsters sobre “Gestió de l’èxit”, quina gràcia) i on serà, d’aquí a poc, Inés Arrimadas (al PP, ja ho veuran). S’ha declarat també admirador de Cayetana, que ja saben que està a puntet que l’expulsin del PP (acabarà a Vox, ja ho veuran), i no oculta les seves simpaties per Pablo Casado (pobre, deu estar tremolant). Així que, per resumir, com que aquest senyor està profundament convençut que Catalunya mai serà independent, hem de dir, alt i clar, que sí, que ho serà. Vargas Llosa sempre s’equivoca. Sempre.

Vargas Llosa en les eleccions xilenes feia costat a l’ultradretà José Antonio Kast. Doncs va guanyar l’altre. També va secundar, en les del Perú, Keiko Fujimori. Va guanyar l’altre

L’efecte Vargas Llosa