L’embaràs i l’empatia
Quan ens mirem al mirall, no sempre ens veiem a nosaltres mateixos. Avui en dia, vivim en un món que va tan ràpid que només d’obrir qualsevol xarxa social ens podem assabentar de tot el que fan els nostres col·legues, veïns i coneguts i de com se senten. Un avantatge? Sí, és clar, ens comuniquem millor i tenim la capacitat d’arribar a molta més gent. Un inconvenient? Ens fixem tant en els altres i en els seus comportaments que ens oblidem de nosaltres mateixos.
Ens pensem que tot allò que han aconseguit els altres és fàcil i senzill d’assolir. És més, si ells gosen queixar-se i s’atreveixen a dir allò que ningú diu, pensem que exageren i que segurament no n’hi ha per tant. Pensem això fins que ens hi trobem. Fins que arriba un dia que ens trobem en la seva mateixa situació i ens fem tantes preguntes que no tenim ni temps per respondre-les. Quan ho vivim, és com si descobríssim un nou món i ens preguntem com no ens n’havíem adonat i, sobretot, per què ningú ens ho havia explicat.
En realitat, del que va la vida ningú ens en diu res i potser aquesta és la gràcia de tot aquest joc. Que anem aprenent dia a dia i que el camí que triem ens acaba definint. Qui sap, potser, descobrir coses que no sabíem ni que existien també té la seva part positiva!
Sí, l’alegria, l’entusiasme i la felicitat amb què enfoques la vida quan saps que estàs creant una nova vida. Quan t’alegres al veure que els pantalons ja no et corden o que tota tu estàs canviant, per dins i per fora. I sí, també hi ha la fatiga, el cansament i el patiment de què ningú et parla. El desig que tot vagi bé; un desig com si et posessis a resar i això que mai havies cregut en Déu.
De cop, al teu voltant comences a sentir tota mena de testimonis. Gent a qui les coses no li han anat bé, gent que té vides injustes i gent que perd vides abans que arribin al món. Després, arribes a casa, intentes parar el que et diu el teu cap i et poses a riure quan et veus al mirall. Quan la doctora et diu que tot va bé i quan li sents bategar el cor amb una força indestructible. La força d’aquells que volen arribar, que estan creixent i per la qual t’estàs preparant, però, en realitat, no en saps res de tot el que vindrà.
A vegades, t’atures i et preguntes si t’has ficat en un embolic però acabes pensant que beneït embolic el que canviarà la teva vida.
Descobreixes que la gent és molt atrevida. Que autèntics desconeguts et toquen la panxa, que et diuen que esperen que tinguis una nena perquè són molt més maques que els nens (¿?) i són tan previsores que també t’avisen que et posaràs ben grossa molt aviat. I ho diuen així. Sense pestanyejar. Sense que la vergonya se’ls empassi o sense pensar que hi ha algú a l’altre costat que no coneixen de res com per dir-los una cosa així i a qui potser no és el millor moment per dir-l’hi. Ho desconeixen perquè estem mancats d’empatia i de sensibilitat. Vivim sense pensar en els altres i amb una superioritat que ens pensem que ens fa millors quan ens converteix en mediocres.
Ningú et parla dels canvis d’humor, tampoc. Del que fan les hormones i de com hi ha dies que estàs eufòrica i excessivament accelerada. D’aquells altres dies en què només tens ganes de plorar i quedar-te al llit. El pitjor és que no saps per què et comportes així. Hauries d’estar feliç, no? La vida ha sigut tan justa amb tu que t’hauries de sentir culpable per estar tan trista. I t’hi sents. No saps per què plores, tampoc saps què penses i, és clar, ningú t’entén.
El millor de tot plegat? Que tot s’acaba. Que l’eufòria se’n va però la tristesa també i, al dia següent, tornes a ser tu. Enèrgica, vital i entusiasmada. Comptes els dies un altre cop. Tic-tac.