L’emoció
L’emoció és un ingredient indispensable en el món de l’esport. Hi ha emocions d’alegria -en les victòries-, de tristesa -en les derrotes-, i sense cap dubte, emocions fruit de l’esforç per fer-ho el millor possible en qualsevol competició més enllà del resultat. També és clau que sovint l’externalització de l’emoció en l’esport no hi entén de formalismes.
Un bon exemple d’aquesta manca de filtre fruit de l’emoció es podria exemplificar en el policia que esperava als ciclistes de la Paris-Roubaix d’enguany a la línia d’arribada. La seva feina el va portar a un lloc privilegiat i, deduïm que la seva simpatia cap a Van Aert, li va fer aixecar els braços d’alegria just quan el corredor belga confirmava un triomf èpic. Fixeu-vos-hi: recupereu l’arribada, i mireu al marge inferior dret de la pantalla en el moment culminant.
I és en aquesta Paris-Roubaix on qualsevol ésser humà que tingui sentiments i en recuperi la retransmissió experimentarà l’emoció de l’esport: la cursa, de gairebé 260 quilòmetres, transcorre pels temuts trams de llambordes. Això significa que a l’esforç físic s’hi afegeix un punt de fortuna fruit de les més que possibles caigudes i, sobretot, les punxades. En l’edició d’aquest any, i després d’un munt de contratemps i patiment, Van Aert i Pogacar es van decidir el triomf en un esprint en els últims 200 metres. Per aixecar-se i no deixar d’aplaudir.