L’empremta en la música i en la política
Continuem, avui, els fruits de la fèrtil terra vigatana amb dues de les figures musicals més importants que Vic ha vist néixer.
L’any 1874 va veure la primera llum Lluís Romeu i Corominas (1874-1937). De ben petit va aprendre solfeig, violí i piano a l’Escola Municipal de Música de Vic. Romeu va estudiar composició i harmonia. Amb només 12 anys ja tocava l’orgue de l’església de Sant Domènec. El 1898 va ser ordenat sacerdot i nomenat organista de la parròquia barcelonina de la Bonanova. El 1901 va guanyar les oposicions com a mestre de capella de la catedral de Vic. El seu llegat consta de tres-centes obres i és considerat l’apòstol de la música sagrada.
El 1882 nasquí Miquel Rovira i Serrabassa (1882-1957). Als 6 anys va entrar a l’Escola Catedralícia, on va rebre les primeres lliçons de música i literatura. El 1902 va crear el cor de Sant Lluís Gonzaga, instal·lat al carrer del Cloquer. El 1907, després de ser ordenat sacerdot, va ser nomenat sotsxantre de la catedral. El 1910 va fundar l’Escola Popular de Cant i Gimnàstica Rítmica. El 1915, el bisbe Torres i Bages va canviar el nom de la coral de Sant Lluís pel nom d’Orfeó Vigatà. El 1920 va prendre possessió del càrrec de mestre de capella de la catedral. Aquest mateix any va fundar i dirigir la Revista de l’Orfeó Vigatà, i la Secció Dramàtica i el Grup Excursionista dins l’Orfeó. El 1924 va assolir el càrrec de professor de cant gregorià al Seminari. El 1948, l’Ajuntament de Vic li va concedir la medalla de la ciutat. També li dispensaren el títol de membre d’honor de l’Institut de Musicologia del CSIC.
Continuem amb la figura de Manuel Serra i Moret (1884-1963). En l’àmbit polític i intel·lectual, a Manuel Serra i Moret se’l podria definir amb quatre paraules que el van caracteritzar sempre: Catalunya, socialisme, humanisme i democràcia. Ell no fou un polític més, sinó un dels grans, cosa que li va comportar alguns disgustos.
En primer lloc, Catalunya. Malgrat coses que certament poden o podran desconcertar, ell sempre va tenir clara la seva pàtria. És cert que va arribar a ser ministre del govern de la Segona República espanyola, però també ho és que va deixar el càrrec tantost el deure el cridava per esdevenir president del Parlament de Catalunya. Pel que fa a l’ens autonòmic, val a dir que el vigatà fou el polític que recollí més vots en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. En segon lloc, socialisme. No es pot destriar la figura de Serra i Moret del socialisme ni viceversa. Socialista convençut, ell creia en un socialisme real, no utòpic, i fins i tot, en la mesura que va poder, el va dur a terme amb èxits rellevants. També fou un gran humanista, estudiós de llengües i de filosofia. A la condició d’humanista se li pot afegir la d’humanitat, humilitat i honestedat. Tot i ser qui era, mai va voler ser més que ningú ni va aprofitar els seus càrrecs per treure’n un benefici propi. També és de notar que es va caracteritzar per no voler ser necessari de res però que s’oferia pel que calgués. Es va preocupar de deixar escrit que ell preferia sempre ser el segon plat, per dir-ho d’alguna manera. Mai va voler aparèixer com un ambiciós. Això sí, no eludia responsabilitats i era lleial i legal. Finalment, lluitador i amant fervorós de la democràcia. A tall d’exemple, direm que mentre era alcalde de Pineda reclamava que hi hagués oposició per garantir la no acomodació del govern. Ell veia indispensable una oposició constructiva, però no la va tenir.
L’any 1888 va néixer Ramon d’Abadal i de Vinyals (1888-1970). El 1910 va obtenir a Barcelona la llicenciatura en Dret. Un any més tard es va doctorar a Madrid. Va ampliar els estudis en matèries històriques i jurídiques a París. Fou considerat un de la “generació catalana del 17”, la generació de l’Institut d’Estudis Catalans. Afiliat a la Lliga Regionalista, va ser un dels promotors d’Acció Catalana, i va ser elegit diputat entre 1917 i 1921. El 1920 també va presidir la comissió de Cultura de la Mancomunitat. Al retorn de l’obligat exili per la Guerra Civil espanyola (1936-1939) va reprendre el treball La Catalunya Carolíngia, obra que el convertí en el més especialista. El 1943 va ser designat membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1949 va ingressar a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, de la qual va ser president des de 1954 fins al 1960. Aquest mateix 1960 va ser nomenat soci numerari de la Reial Acadèmia de la Història. La Universitat de Toulouse el nomenà, el 1963, doctor honoris causa, i l’Institut de la France el va nomenar membre estranger.
L’any següent nasquí Lluís Vila d’Abadal (1889-1937), nebot de Ramon d’Abadal i Calderó. Va estudiar Medicina i va treballar a l’Hospital Clínic. Es va doctorar a Madrid, especialitzant-se en otorrinolaringologia. Fundador de l’Agrupació Escolar Tradicionalista (de tendència carlista). No obstant això, de mica en mica es va anar apropant a altres ideologies com el catalanisme. El 1930 va participar en la fundació del Diari de Vic. El 1931 va ser elegit membre de la Comissió Científica del Col·legi de Metges i va ser acadèmic de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona. Aquest mateix any va ser un dels fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya, formació política d’inspiració cristiana. Durant la Guerra Civil espanyola va haver de sortir del país. No obstant això, va organitzar un centenar de joves armats amb la intenció de posar-los a disposició de la Generalitat de Catalunya: el grup anomenat Columna Pau Claris. L’estiu del 1937 va viatjar per Europa per continuar amb la seva tasca de recollida de recursos econòmics per als capellans.
Acabarem el recull de Vigatans Il·lustres nascuts al segle XIX amb Jaume Font i Andreu (1894-1968). Va cursar tot el cicle d’Humanitats i Filosofia al Seminari de Vic. La seva exemplaritat va fer que l’enviessin a la Universitat Pontifícia de Comillas per acabar la carrera de Teologia i Dret Canònic. De retorn a Vic va ser nomenat sotssecretari de cambra del bisbat i president dels tribunals qualificadors dels concursos de rectors entre els anys 1923 i 1935; canonge de la catedral el 1935; notari canceller de la cúria eclesiàstica el mateix 1935, i adjunt de vicari general l’any següent. Acabada la Guerra Civil espanyola va tenir un paper transcendental en la reconstrucció del bisbat i va ser nomenat canonge lectoral el 1941 i ardiaca el 1942. El 1944 l’Ajuntament de Vic el va nomenar fill predilecte de la ciutat, i va ser ordenat bisbe a la catedral. Fou predestinat a Donostia, bisbat de nova creació, de manera que n’és el primer bisbe. El 1961 també va rebre la medalla de la ciutat.
No obstant tots aquests patricis del XIX, no podem obviar monsenyor Eduard Junyent, l’home que va renunciar a la Ciutat Eterna en benefici de la nostra Ciutat dels Sants. El seu currículum fa vertigen però se’ns escapa del període ja que nasquí el 1901.