Tinc una família que plora, que s’enfonsa, que lluita i que, malgrat tot, no es deixa vèncer mai. Això és tot el que tinc, i és molt. És molta sort

Les festes nadalenques que acabem de passar són una de les èpoques preferides de l’any de molta gent. Són dies per passar-los en família i celebrar la vida. Festes, regals i àpats com si fes setmanes que no mengem res. Hi ha gent que ho viu amb molta alegria i altres que acaben estressats per una certa obligació que hi ha durant aquestes festes a estar bé, a ser feliç i a voler celebrar-ho tot. A mi, col·loqueu-me en aquest segon grup. En això del Nadal hi ha festivitat i ganes de veure aquells familiars que no podem veure durant tot l’any, però també hi ha una mica de nostàlgia en tot això. Una certa tristesa per aquells que ja no hi són, i és que durant el Nadal les pèrdues són més presents que mai. A mi el Nadal m’aportava molta més nostàlgia que felicitat. I parlo en passat perquè aquestes festes canvien completament si a la família hi ha nens petits o si no n’hi ha. Personalment, feia anys que el Nadal era una època més per mi. A casa, mai s’han celebrat d’una forma extraordinària i la pèrdua de persones a qui estimàvem molt va fer que ho visquéssim diferent. Sense aquella il·lusió i aquelles mirades plenes de vida que tenen els més petits quan arriba el tió o els Reis Mags. Aquesta obligació a haver de celebrar-ho tot i estar bé perquè sí, perquè és Nadal, sempre m’ha sobrat una mica. Tot i això, entenc que per molta gent és un moment molt especial i que ens fa tornar a quan érem infants i teníem tota aquella innocència que, ja d’adults, hem perdut. Aquest últim Nadal, per bé i per mal, ha estat molt diferent i molt especial. Segurament, ha estat un dels Nadals més tristos perquè ens ha posat a prova com mai ho hauríem imaginat, però, a la vegada, viure’l al costat d’una nena petitona i preciosa ha fet que, per moments, tornéssim a creure en la vida i en tot el que ens pot oferir. Tot i ser molt petita, la mirada de l’Aina mentre l’ajudàvem a picar el tió o els seus crits de felicitat quan obria els regals, ho són tot. Ens omplen de vida i d’aquella onada d’entusiasme que tanta falta ens feia aquests últims dies. Amb ella, vam celebrar els típics àpats de Nadal i Sant Esteve i també vam anar a veure els Reis. Puc afirmar sense cap tipus de vergonya que l’emoció que vaig viure amb ella, mentre arribaven els Reis d’Orient, tardaré anys a oblidar-la. Veure la seva mirada plena d’il·lusió i les ganes de vida que ens contagia és impagable. Vida, els nens donen vida. Durant el 2018 he après moltes coses i no totes positives. Una d’elles és que no ho podem controlar tot. Ningú té la clau de la felicitat absoluta, però sí que depèn de nosaltres com enfrontem les adversitats per més dures que siguin, que ho són. Que la felicitat sigui el camí però no l’objectiu final i que la realitat que ens toqui viure puguem enfrontar-la amb serenitat, sense martiritzar-nos i, sobretot, molt units. També he après que la vida m’ha donat patacades durant el 2018, però tinc una família i un entorn tan extraordinari que no el canviaria per res del món. Una família que plora, que s’enfonsa, que lluita i que, malgrat tot, no es deixa vèncer mai. Això és tot el que tinc, i és molt. És tenir molta sort.

Tinc una família que plora, que s’enfonsa, que lluita i que, malgrat tot, no es deixa vèncer mai. Això és tot el que tinc, i és molt. És molta sort

L’encant del Nadal