El que no es veu no existeix. I això és un problema. La Plana de Vic registra sovintejats episodis de contaminació per ozó però, com que no es percep a simple vista, sembla que no passi res. I passa

La memòria és un misteri. Té racons amagats. És una mica com l'Iphone, que tot d'una et suggereix una foto de vés a saber quan amb vés a saber qui i vés a saber on. La memòria també ho té això. Et sorprèn perquè, sense que un mateix en sigui gaire conscient, de manera subtil va arxivant informacions. Algunes d'elles inútils: com saber que el peix globus és de l'ordre dels tetraodontiformes, que dels 37 que anàvem a EGB a les monges la Montse Birosta era la primera de la llista i la Marta Vilaregut l'última o que les nenes de San Ildefonso que l'any 2005 van cantar la grossa de Nadal de Vic es deien Eliana Gonzaga i Aranzazu Herrera. Quin xou, allò de la rifa de Nadal de 2005. Van tocar una morterada de calés: 510 milions d'euros. Mirat amb perspectiva, amb tanta pasta no és estrany que les immobiliàries venguessin pisos com xurros i els concessionaris no donessin l'abast a despatxar Cayennes. És normal. Els calés s'han de fer notar. I, aleshores, era més difícil: no existia Instagram. Al final, amb Instagram o sense, la lògica és la mateixa: tot s'ha de fer evident perquè el que no es veu no existeix. Aquí volia anar a parar. Que el que no es veu no existeixi en realitat és un problema. Gruixut, a més. La contaminació per ozó trosposfèric n'és un exemple. Des de fa anys, la Plana de Vic registra importants pics d'aquest contaminant, però, com que no es percep a simple vista, sembla que no passi res. I sí que passa. La mostra és que aquesta setmana el TSJC ha condemnat la Generalitat a posar-se les piles i fer un pla per reduir la contaminació a les zones del país més castigades. A Osona malauradament anem forts. Solem estar als primers llocs del rànquing. Ens hi mantenim des de fa anys, a més. Un estudi realitzat per un grup de cinc metges residents en Medicina Familiar de l'EAP de Santa Eugènia ja alertava mesos enrere que caldria més coneixement dels efectes de l'ozó sobre la salut. Perquè en té d'efectes. I no cal ser gaire espavilat per deduir que no són bons. Vindria a ser l'enemic invisible. Per això, ara que amb les eleccions municipals s'obrirà un cicle electoral amb comicis a diferents nivells, caldria que el problema de la contaminació atmosfèrica, i sobretot les accions per a trobar-hi solucions, formessin part d'una agenda política compartida i compromesa. El tema és invisible, sí; però seriós. Per a tothom. Reduir-ho a multes, amb allò que qui contamina paga, és una solució massa barata. Descabdellant l'argument resultaria que qui pagués podria contaminar. I no. La mirada ha de ser més llarga. Cal pensar en el futur, però vivim en el present. Ara i aquí. I això, l'ara i l'aquí, ens perjudica clarament a tots. Si no es posa fil a l'agulla, al final resultarà que per tenir una bona salut gairebé serà més important el codi postal (on vivim) que el codi genètic (com som). El copyright de la frase, que trobo brillant, diria que és del doctor Josep Martí Valls. Però a vegades la memòria pot fallar. Ara bé, en segons què no: el número 17 de la llista de la classe d'EGB de les monges era en Xevi Mas, el nano de Can Muns; un servidor era l'11, en Gili el 12 i la Grané el 13. Ja veuen que quan s'escriu a raig la memòria, igual que fa l'Iphone amb les fotos, a vegades et sorprèn. Arxiva informacions inútils i te les suggereix sense motiu aparent. Sembla que vulgui jugar a despistar. Potser sí. Però l'enemic el tenim clissat. Es fa l'invisible, però el tenim clissat.

El que no es veu no existeix. I això és un problema. La Plana de Vic registra sovintejats episodis de contaminació per ozó però, com que no es percep a simple vista, sembla que no passi res. I passa

L’enemic invisible