L’ensaladilla russa
En Carlos, pronunciat amb u, un col·lega a qui tothom fa de Manlleu tot i que viu a Tona i se sent de Vic -porta tatuat l’escut de la ciutat en un canell-, és un fenomen. Enginyer de professió, ja fa anys que fa de carnisser. Té el seu propi negoci: elabora llibrets de llom, cou carxofes i talla pollastres a quarters. Entre les seves virtuts, que són moltes, sempre me’n crida l’atenció una: pensa fora dels esquemes convencionals. Per això, quan li preguntes qui és per a ell un home inspirador no recorre als tòpics d’actors amb catxet com George Clooney, empresaris d’èxit com Steve Jobs o veus inimitables com Frank Sinatra, sinó que sense pensar-s’ho respon: “L’Stòitxkov”.
El que va ser davanter búlgar del Barça a l’era Cruyff era un futbolista excepcional que no destacava precisament per les seves dots diplomàtiques, formes amables ni expressió endreçada. Seria l’últim nom -o el penúltim- que m’hauria passat pel cap per etiquetar-lo com a home inspirador. Però aquesta divergència és positiva. Els amics han de ser diferents, perquè si no es creen guetos. És a dir, no es formen comunitats d’amistat, sinó bombolles d’iguals. La tesi, manllevada de la filòsofa Marina Garcés, autora de La passió dels estranys (Galaxia Gutenberg, 2025), reforça la idea que, a diferència del que passa amb la família, on s’inculquen normes, valors i patrons de comportament, en l’amistat les regles es relaxen.
Fins i tot a l’hora de posar-se sobrenoms. Entre els meus amics de nano, s’hi compten el nen de Can Muns, el fill de la senyoreta Castells o en Fèlix petit, que es diu Ignasi i és el més gran però, com que el seu pare es deia Fèlix, per metonímia -a les monges ens feien estudiar les figures retòriques- li va quedar un nom que no és el seu. Això de posar sobrenoms, un exercici que ajuda a configurar un univers simbòlic compartit, deu empeltar-se’t via gens. Perquè a casa em ressona que el meu pare parlava del Torero, en Ramon dels Gelats, el Sant Pare o en Quim Volador. Un parèntesi: mai he sabut del cert per què en Quim Volador era en Quim Volador. No era aviador, ni aficionat a l’ala delta, sinó que explicaven que un dia de tempesta creuava el pont del tren, una ventada el va fer caure daltabaix i, com que pesava poc, va planejar amb el paraigua estès com si res. M’imagino, i és pura imaginació, que devia aterrar com un paracaigudista.
De paracaigudistes, expressió que retrata l’escena d’aterrar en un lloc equivocat, ho som una mica tots. Una vegada el meu pare va decidir que aniríem tots -i tots volia dir ell, la meva mare, el meu germà, jo i un seu col·lega, en Ramon de l’arròs-, a Platja d’Aro. Tots cinc dins l’R-6 amb aroma de Ducados cap a la costa. Però no anàvem a la platja, sinó a espiar un intent de rècord Guinness per fer la paella més gran del món. Que hi anéssim amb en Ramon de l’arròs ja lligava. El repte era d’un tal Papitu. No sé ben bé de què el coneixia. Quan no ho sabia, solia dir que de la mili. Era impossible que a la mili hagués conegut a tanta gent. La paella, que era el motiu de l’excursió, era per a 60.000 persones. Em sembla que van aconseguir el rècord. Ho recordo com un xou gros.
Com que amb una calor d’espant ens vam passar el matí badant a l’entorn de la paella -ni vam trepitjar la sorra de la platja- de seguida es va fer l’hora de dinar. En Ramon de l’arròs, que era més viatjat, va dir que a la costa ens arrissarien, que millor que tiréssim i que ja ens pararíem en algun restaurant d’interior que fos menys turístic. Com que la gana apretava, al primer lloc susceptible que tinguessin menjar vam insistir per ficar-nos-hi. Era una masia restaurada, amb uns jardins cuidats i un aparcament on tots els cotxes eren més grossos que el nostre, que tant servia per anar a Platja d’Aro el cap de setmana a veure un rècord Guinness com per traslladar la gaveta i sacs de pòrtland entre setmana. Un grum ens va convidar a baixar abans d’estacionar i va demanar les claus del cotxe per aparcar-lo ell. Era bastant evident que no érem al nostre lloc. En Ramon de l’arròs, amb veu baixa, va fer notar als meus pares que, arribats en aquell punt, si ens fèiem enrere quedaríem malament. Endavant, per tant.
Ens van col·locar en un reservat luxós i un cambrer amabilíssim va dur la carta i unes patates xurreres que entre el meu germà i jo vam devorar mentre els grans, circumspectes, analitzaven la carta en silenci. Els preus eren prohibitius. Quan el cambrer va venir a prendre nota, en Ramon de l’arròs va assumir la responsabilitat i amb seguretat va dir: “Porti’ns musclos”. Què més? I la resposta va ser antològica: “I els nens faran un gelat”. Allò que ja es veia que no podia anar bé no va anar bé. Vam recuperar les claus del cotxe, el vam desaparcar sense l’ajuda del grum i vam enfilar la carretera cap a Vic fins que vam trobar un lloc on feien bistec amb ensaladilla russa. Al final, els amics ens connecten amb el que som i el menjar, segurament, també. I entre l’Stòitxkov d’en Carlos i els gelats d’en Ramon existeix una distància de dècades però hi ha una proximitat infinita: els amics són irrepetibles.