No cal emanar èpica per ser un heroi. Gràcies, Dani

A Cheste, en la seva darrera cursa a la màxima categoria del motociclisme mundial, Dani Pedrosa va quedar cinquè. Té mèrit perquè va ser un supervivent enmig d’un tifó. Una metàfora de la seva carrera, plena de triomfs (3) i de tants campionats (tres, entre 2003 i 2005 en 125 i 250 centímetres cúbics) com subcampionats. Acabava una temporada vana per al campió de Castellar, l’únic en els seus 13 de MotoGP al que no ha trepitjat el calaix (onzè del Mundial 2018, amb 117 punts, menys que mai). Per contra, val a dir que un eufòric Pol Espargaró va quedar tercer –que suposava el primer podi de la història de KTM– i la seva actitud és una altra. De Pedrosa sempre se n’ha fet mala premsa. El motiu és que no li agrada la premsa, i els mitjans en això són criminals: o amb mi o contra mi, i si et posen la creu, doncs no parlaran bé de tu. Pedrosa desprèn una èpica incòmoda, melancònica, interior. El de Castellar és un dels pilots més tècnics de la història. Sense Pedrosa no es pot entendre Marc Márquez. Quina manera de repetir corba rere corba, frenada i accelerada, cops de maluc i embragament suaus. És i ha estat una bèstia, que domina les seves emocions, i això no ven. Poques polèmiques i sempre parlant a la pista. Un home artesà de les motos, com el seu mentor Alberto Puig, amb fúria continguda. Ni en el seu adeu es va deixar portar pel cor, ell no és així. No ho explica. Respecto aquells que no volen explicar-ho tot. Va merèixer guanyar un títol, va ser la frase que més es va escoltar al pàdoc de Cheste, on a partir d’ara ja exercirà com a provador de KTM, després de quedar sense buit en MotoGP. I realment va estar a punt (subcampió el 2007, 2010 i 2012), tot i que ja fa temps que va perdre el pas en la categoria reina, malgrat seguir sempre a lloms de la millor moto de la graella, l’Honda amb la qual Marc Márquez es va fer incontestable. Sigui per les lesions –que n’hi va haver i greus, des dels turmells en els seus inicis fins al braç dret, aquest mateix 2018–, per la mala fortuna, per un físic inadequat o per la falta d’inspiració en les hores de la veritat. I li ha quedat una mica de rancúnia. Sense desenganxar-se d’aquest to gris i ple de fer, va dir en el seu comiat: “Em va resultar estrany que aquests dies tots em diguessin paraules boniques, hauria estat molt bé que hagués estat més sovint”. I té raó. Les societats, els grups, només fan que sumar-se a aquells tipus de lideratges que són bidireccionals. Pedrosa no regalava empatia i no en va rebre. Això el va fer incòmode pel gran públic, quan guanyava no els feia aixecar de la cadira. No com Márquez, Rossi, Doohan, Schwantz, Spencer o Pons. No emociona, però ha estat un autèntic enginyer i un pilot quirúrgic, cada volta igual que la d’abans, el mateix traçat, sempre esgarrapant al rellotge. No cal emanar èpica per ser un heroi. Gràcies, Dani.

No cal emanar èpica per ser un heroi. Gràcies, Dani

L’èpica incòmoda de Dani Pedrosa