El servei de biblioteca, amb la inclusió d’obres de forma contínua, ja siguin llibres, escrits, revistes, pel·lícules, hauria de tenir la consideració de servei públic necessari

La ràdio és el mitjà de comunicació que més s’agraeix perquè entra en el teu espai vital sense molestar massa, es pot escoltar amb llum o a les fosques, cosa que no és possible amb la televisió, que, si es mira en l’obscuritat, és un continu de canvis de lluminositat. A més, de la ràdio es diu que escoltar-la permet fer altres coses alhora: es pot córrer, es pot caminar, es pot fer el dinar, es pot llegir... Per això, no deixa de ser un dels instruments agraïts també per als noctàmbuls de dormitori o persones a qui Morfeu els ha deixat de la mà de Déu i no hi ha manera d’agafar el son. En una d’aquestes situacions d’una de les nits d’estiu més caloroses cercant entre les ones hertzianes alguna cosa per escoltar, em vaig topar amb la repetició d’un programa de Catalunya Ràdio d’Els viatgers de la gran anaconda. Aquest programa magistralment conduït per Toni Arbonès consisteix a viatjar pel nostre planeta a partir d’una conversa, sempre interessant i amable, amb algú expert que ha anat al lloc d’on es parla, a banda d’altres seccions fixes per completar l’hora d’emissió. En aquest nit d’estiu, després que en la caràtula de presentació es digués allò tan clàssic “Els ancians latuames recorden que, en la llunyania dels temps mítics, els seus avantpassats van baixar als rius navegant en el ventre canoa de la gran anaconda”, es va tractar sobre els misteris d’Alexandria amb la doctora en Arqueologia i Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona Irene Cordón. La ciutat fundada per Alexandre el Gran, com el seu nom ja indica, ha transcendit tots els temps per ser una capitalitat cultural que va enlluernar tothom i per tenir-hi ubicada la seva famosa biblioteca que va ser la més important del món en un moment determinat. Batejada per Cordón com “la gran capital intel·lectual del Mediterrani”, a Alexandria tothom hi podia anar a viure però amb la condició que hi portés cadascú el seu coneixement per compartir-lo amb la resta. Aquesta biblioteca va arribar a tenir més de nou-cents mil llibres manuscrits i per ella hi van passar els millors intel·lectuals del món. Llàstima que es va perdre tot per culpa d’un incendi! A mitjans d’aquest mateix mes d’agost, va saltar la notícia que la Biblioteca Gabriel García Márquez de Barcelona, al districte de Sant Martí, havia estat escollida com la millor biblioteca del món. Del món! El jurat de la Federació Internacional d’Associacions i Institucions Bibliotecàries (IFLA) va valorar d’ella el seu compromís amb l’entorn i la cultura local, la flexibilitat dels espais i serveis, la digitalització i solucions tècniques dels serveis, a més de la qualitat arquitectònica de l’edifici i el compliment dels objectius de desenvolupament sostenible que marca les Nacions Unides. Aquesta distinció cultural ha d’enorgullir la ciutat i, de retruc, el país. Que es destaqui per un temple del saber, per tenir un lloc on poder llegir, consultar o passar l’estona envoltat del coneixement universal, ha de ser un goig equiparable, salvant la distància, als que es van moure per l’antiga Alexandria. I el país, Catalunya, se n’hauria de sentir orgullós, recordant, si cal, la llavor que la Mancomunitat de Catalunya va sembrar, sota la presidència de Prat de la Riba, per apropar les biblioteques a totes les persones. Avui dia, l’estima per les biblioteques, a més de tot això, hauria d’anar a més perquè, amb les temperatures i els preus tan alts com hi ha, el servei de biblioteca amb la inclusió d’obres de forma contínua, ja siguin llibres, escrits, revistes, pel·lícules en qualsevol format, físic o digital, hauria de tenir la consideració de servei públic necessari. I, almenys les públiques, haurien d’estar obertes tots els dies laborables de l’any perquè, a més, solen ser espaioses, tranquil·les, amb una temperatura que fa que a l’hivern no s’hi passi fred i a l’estiu sigui un refugi per la calor. És evident que els treballadors sí que han de fer vacances, però el servei de biblioteca hauria de ser com un ajuntament, com un CAP, sempre de servei amb el personal mínim indispensable.

El servei de biblioteca, amb la inclusió d’obres de forma contínua, ja siguin llibres, escrits, revistes, pel·lícules, hauria de tenir la consideració de servei públic necessari

Les biblioteques i l’estiu