És una de les personalitats més brillants i influents del segle XX

Pier Paolo Pasolini (1922-1975) és una de les personalitats més brillants i influents del segle XX. La seva petjada en el món del cinema i de la literatura és profunda i duradora. Ens en parla Jaume C. Pons Alorda en un volum interessantíssim amb aquest títol, Les cendres de Pasolini. Pons Alorda hi ha aplegat un conjunt d’apunts heterogenis que ens conviden a una aproximació calidoscòpica a l’obra i la trajectòria de Pasolini. Al pòrtic de Les cendres de Pasolini hi podem llegir: “Una cultura no és una conservació de carbons morts, sinó una forma de preservar el foc”. A Pasolini no hi ha cendres mortes, sinó vivents. Com assenyala Pons Alorda, “Pier Paolo Pasoilini no acaba mai de morir del tot”. A través de Les cendres de Pasolini seguim un itinerari per les etapes i les fites més significatives de la trajectòria de Pasolini, però més que davant d’una biografia ens trobem davant d’un magnífic retrat. I, a més, hi podem resseguir la seva vinculació a la cultura catalana, que arrenca ja l’any 1947 amb una antologia de poesia, Fiori di poeti catalani, en col·laboració amb el poeta i eclesiàstic Carles Cardó, i culminarà l’any de la seva mort, quan el descobrim visitant Salvador Dalí o fent una ruta verdagueriana pel Pirineu. Però Pons Alorda ens acosta també testimonis, com els de Julià de Jòdar, José Agustín Goytisolo, Ricard Salvat o Josep Maria Sala-Valldaura, de les seves estades de 1964 i 1965 a Barcelona i posa en relleu la força inspiradora que hi han cercat singularment Blai Bonet o Lluís Calvo. Però també n’han begut els seus traductors al català, cineastes com Albert Serra i altres escriptors com Antònia Vicens, Lucia Pietrelli, Joan Duran, Carles Rebassa, Pau Vadell, Sebastià Portell, Sebastià Alzamora... Les cendres de Pasolini ens ofereixen, a més, un ventall de poemes i proses de Pons Alorda que emergeixen del món de Pasolini, com uns fascinants textos sobre les seves pel·lícules: “Jo crec que insistir és la salvació, / jo sé que l’entusiasme ho salva tot, / fins i tot els mals temps i també el món”, “tot de mi sempre / neix mort i tots els llocs em són de pas”... Com ens recorda Pons Alorda, “per a Pier Paolo Pasolini escandalitzar era un dret i ser escandalitzat, un plaer”. En un dels seus poemes va escriure: “Cal cremar per arribar / devastats a l’últim foc”. Uns versos que em duen a aquest fragment de La conversa dels ocells del poeta del Khorasan Farid ud-Din Attar: “Una tercera papallona, folla d’amor, va anar cap a l’espelma. /S’hi va llançar, decidida, dansant, estirant les potes vers la flama. / El foc la posseïa i ella posseïa el foc, joiosament units. /La flama l’abrasava i s’enrogien un a un els seus membres”. Crític amb la societat del seu temps, la corrupció, la manca d’ideals, l’aristocràcia de la ineptitud, Pasolini, home d’esquerres, reivindicava les classes populars i els valors abandonats d’un món rural en sintonia amb la natura i amb una consciència ètica.