Les cireres i els kiwis
Els pagesos han aixecat la veu. Han tret els tractors a la carretera per demostrar el seu enuig pels preus que els paguen i pels preus que els cobren. La creixent burocràcia, la política agrària d’Europa o les exigències ambientals formen part d’un inacabable llistat de greuges. No és només una protesta, són moltes protestes. És lògic. No hi ha un model de pagès; n’hi ha molts. Un masover no és un industrial del porc. A tots els posem la mateixa etiqueta, pagesos, però els interessos són dispars. Amb totes les contradiccions que es vulgui, la protesta no es pot ventilar amb el balanç d’un parell de dies amb carreteres tallades i cues quilòmetriques. La moguda porta corrent de fons.
Bàsicament, perquè encara que no plogui plou sobre mullat. El món és global. Abans, a la fruiteria de la Fabi hi havia cireres, maduixes i prunes; ara, a la prestatgeria de l’Esclat també hi ha kiwis, mangos i alvocats. És igual que sigui primavera, estiu, tardor o hivern. Tenim el que volem quan volem. Aquesta és la definició de l’abundància. El creixement, però, té un sostre, perquè el planeta té límits. I els problemes a pagès tenen arrels fondes. Pel que fa als preus almenys es remunten a deu anys enrere quan l’annexió de Crimea per part de Rússia va activar les sancions de la Unió Europea. La resposta de Putin: veto als productes agroalimentaris europeus. I maldecaps pels productors.
A aquella crisi posteriorment se n’hi han afegit d’altres. Durant l’última dècada s’ha disparat el preu de l’energia, s’han incrementat els costos de producció, són més cars els fertilitzants i han pujat els sous. Com si fos un pèndol, però, les crisis a vegades també juguen a favor. Com va passar amb la Pesta Porcina Africana a la Xina. Es van quedar sense porcs i van haver d’importar porcs. Espanya, Catalunya i Osona es van inflar a exportar. El preu pels núvols. I diners a cabassats. La geopolítica i les crisis globals, per tant, també cotitzen, a favor o en contra, a la borsa del dia a dia de pagès en un moment en què la consciència ambiental per un canvi climàtic que amenaça amb efectes devastadors ha obligat l’alta política a posar-se el mono d’anar per feina.
I des de les institucions s’ha començat a legislar. Però, sovint, amb una òptica esbiaixada que condueix a una producció agrícola a doble velocitat. D’una banda, amb les palanques de la tecnologia i la química es fomenta una producció alimentària ràpida, massiva i barata i, de l’altra, amb la normativa i el sentit comú se’n potencia una altra de lenta, selectiva i més cara. L’acadèmic Manuel Castells, exministre d’Universitats, ho resumeix: “Hi ha una producció en massa per les masses i una producció ecològica per les elits”. És una frase agafada al vol, però que conté missatge. I és que la quinoa, la rúcula i les granes de sèsam no són a tots els plats. I les ostres, els escamarlans i les gambes de Palamós, tampoc. L’alimentació també té classes.
El problema de fons, per tant, és de model. Amb una població mundial de més de 8.000 milions de persones i amb països superpoblats en què al ritme del desenvolupament creix el consum de proteïna la capacitat productiva amenaça d’esquinçar les costures del planeta. Com que això no té marxa enrere i costa trobar l’equilibri entre l’interès de qui consumeix i el de qui produeix és lògic que existeixen dubtes, pors i una emprenyamenta generalitzada. Aquesta tempesta coincideix en un any en què hi ha eleccions a mig món. Amb dues de marcades en vermell al calendari: les del Parlament Europeu al juny i les dels EUA al novembre. En aquestes dues cites també es juga el desenllaç d’una partida que té molts punts de vista.
Per això, a banda dels savis i els polítics, també convé escoltar-se els pagesos. Com en Lluís del Tei, en Ramon de Can Toi, en Jaume del Mas o l’Agustí de la Cavalleria, persones que toquen de peus a terra, que treballen amb les mans i amb el cap, que es defineixen com a pagesos amb orgull, que parlen del que saben i saben de què parlen i que, a més, són amics meus i subscriptors d’EL 9 NOU. Perquè, quan encara ningú pronunciava la paraula sostenibilitat, a les cases de pagès de la Plana de Vic ja la practicaven: un tenia uns camps i el ramat d’ovelles de la casa veïna, a canvi d’un xai a l’any, li pasturava els rostolls i li netejava els marges. La sostenibilitat, abans de les cimeres del clima, ja existia. I funcionava. La política no pot construir el futur d’esquena als pagesos. I sense pagesos no hi ha futur. És així.
I