Sense gaire herència però amb una bona educació i ben informada dels esdeveniments que passaven a Europa, era una enamorada de la cultura francesa i militava en les idees de la il·lustració. Subscrita a un munt de publicacions, mantenia correspondència habitual amb pensadors, polítics i filòsofs com Voltaire i Diderot

Era una diada de Sant Jordi dinant amb un amic, i em demanà l’opinió de si el nom de Jordi li escauria al seu fill que naixeria aviat. Li vaig dir immediatament que sí! I més si la mare hi estava d’acord. Creatiu com sempre, el meu entusiasme el va transformar ràpidament en una perplexitat que em deixà glaçat: “Doncs, es dirà Igor!”. Vaig cercar immediatament informació i es feu evident que les llegendes dels sants catòlics i ortodoxos eren diferents, tot i que el genet Jordi figurava a l’escut d’armes de l’imperi rus. Els amics havien celebrat l’aniversari de casament instal·lats a un bon hotel de Sant Petersburg amb l’objectiu de visitar sense presses, i tantes vegades com volguessin, l’inacabable museu de l’Hermitage. En Jordi-Igor el vàreu engendrar allà? Mai em donaren cap resposta afirmativa, sols algun somriure de complicitat. Quan érem petits provocàvem els pares demanant-los d’on venien els nens? I responien: “D’Olot a fer barretines!”. Aquells amics potser haurien d’haver substituït el nom d’Olot pel de Sant Petersburg i tot solucionat. La menció de l’antiga ciutat russa em portava inexorablement a pensar en aquella tsarina i matriarca tan contradictòria i alhora interessant anomenada Caterina II la Gran. Nascuda a Prússia el 1729, i que morí a l’edat de 67 anys al Palau d’Hivern de Sant Petersburg. Sense gaire herència però amb una bona educació i ben informada dels esdeveniments que passaven a Europa, era una enamorada de la cultura francesa i militava en les idees de la il·lustració. Subscrita a un munt de publicacions, mantenia correspondència habitual amb pensadors, polítics i filòsofs com Voltaire i Diderot. La princesa, de jove, va ser promesa en matrimoni per correu amb el seu nebot, hereu del tron de Rússia i futur tsar Pere III. Un cop beneïda l’aliança la parella s’establí a Sant Petersburg, però sembla que la primera nit de noces fou un fracàs i les relacions conjugals no van funcionar mai bé. Dos fills del matrimoni tingueren una dubtosa paternitat tal com era de domini públic, i la fama de la princesa de ser addicta a relacions extramatrimonials es va escampar aviat. Al cap de 17 anys el seu marit accedí al tron, però les excentricitats que practicava, les obsessions persecutòries i la crueltat li crearen forts enemics que atiaren les ambicions de la seva esposa per ocupar el tron de Rússia. Un dia la tropa va entrar on es trobava el tsar, fora del Palau d’Hivern, capturant-lo i portant-lo empresonat al castell de Ropsha, on morí assassinat pels seus detractors. I així Caterina esdevingué l’emperadriu de totes les Rússies. Va governar 34 anys dedicada essencialment a la política expansiva de Rússia. Amb pactes i acords reformà lleis implicant-hi tots els estaments, pactes que va haver de moderar per la revolta conservadora dels cosacs. Fundà la Societat Econòmica Lliure per modernitzar l’agricultura i la indústria. Va estimular la inversió estrangera. Reduí la censura referent a costums medievals controlats per l’Església ortodoxa russa, i es va ocupar constantment de l’educació de les classes mitjanes i aristocràtiques. Durant el seu regnat Rússia es convertí en la potència oriental d’Europa. En contacte amb la intel·lectualitat, la tsarina tenia preferència per l’il·lustrat Denis Diderot, que era l’essència del projecte d’alliberament humà. Empresonat, acusat d’ateu i llibertí va haver d’amagar els seus escrits amb pany i clau, i un cop alliberat es dedicà amb totes les seves forces a elaborar i supervisar milers d’entrades a l’Encyclopédie. Els escrits de Diderot qüestionaven les veritats inamovibles imperants al seu temps, defensant la llibertat de pensament i contra tota mena de dogmes, convençut que les noves generacions acabarien imposant la política, l’estètica i la moral que predicava la il·lustració del segle XVIII. La comunicació escrita de l’emperadriu Caterina amb Denis Diderot era fluida, fins que finalment el filòsof va decidir anar a visitar la seva gran amiga russa, tot i el cansament que li representaria el llarg viatge a Sant Petersburg. Caterina li obrí les portes del Palau d’Hivern i a les tardes feien llargues tertúlies parlant de tot el que importava a la societat russa. Quan va decidir el retorn a França l’emperadriu, agraïda per la visita, li regalà el seu anell i comprometent-se a ajudar-lo en les seves noves publicacions. L’acomiadà amb aquestes paraules: “Monsier Diderot, he escoltat amb gran atenció totes les idees filosòfiques que el seu intel·lecte l’inspira. Grans idees que comprenc i són esplèndides als llibres però difícils de posar-les en pràctica. No us oblideu de la diferència entre les nostres dues funcions; vos treballeu sobre el paper, que és flexible i que no posa obstacles a la vostra imaginació, mentre que jo, pobra emperadriu, treballo sobre la pell humana, que és sensible i irritable. Au revoir, monsieur Diderot”.

Les contradiccions de Caterina la Gran