Veure només les imperfeccions és un automatisme emprenyador que costa de trencar

Ara que ens han començat a metrallar amb missatges de campanya electoral, preparem-nos per una allau de perills i desgràcies terribles. Fa anys que els eslògans ja no són una enumeració de compromisos per millorar les nostres vides sinó una colla d’amenaces del que ens les poden empitjorar. Algú dirà que és a causa de la incompetència de la classe política, incapaç d’expandir l’estat del benestar i treballar a llarga vista. Però no és només això. Un dels biaixos cognitius més comuns és el de negativitat. En resum: el nostre cervell reacciona de manera més ràpida i intensa a una situació negativa que a una de positiva. Des del punt de vista evolutiu, té un sentit pràctic: si els nostres avantpassats activaven les alarmes davant dels perills tenien més possibilitats de sobreviure. Transportat a l’actualitat, implica que els missatges negatius (eslògans o notícies) provoquen més atenció, generen més reaccions (engagement, en diríem) i tenen més credibilitat que els positius. Malament. Però és que, a més, això se suma a un altre biaix, el d’aversió a la pèrdua. És a dir: perdre alguna cosa compta dues vegades més que guanyar la mateixa cosa. De nou, té un sentit evolutiu: el cervell està més orientat a evitar drames (com morir) que a buscar grans recompenses. Això explica que prioritzem mantenir el que tenim que córrer el risc incert d’una millora. D’aquí que el màrqueting polític activi el discurs de la por: la possibilitat de perdre un mínim d’estatus (habitatge, autonomia) dona més vots que les promeses creatives. Diria que el biaix negativista també s’adapta a la nostra vida personal. És molt habitual que, per exemple, quan es parla de la maternitat el discurs se centri en les hores que no dormim i els diners que ens volen, però no enumerem aquelles abraçades reparadores o l’orgull que ens inunda quan veiem els fills avançar. O quan parlem de la feina, la parella, les vacances. De vegades és per pudor, que no expliquem les coses bones –la gent que veus que fa el merda és insuportable–, però de vegades és perquè, senzillament, no les sabem veure. En canvi sí que veiem les imperfeccions: és un automatisme emprenyador que costa de trencar. Si la informació periodística contrastada és una bona estratègia per no caure en biaixos tramposos, per a la vida us confesso que a mi em van molt bé els llibres i el teatre. En la cultura hi ha totes les respostes: és un compendi de segles i segles de grans autors explorant la vida i les emocions, i els tenim ben a l’abast. Si un psicòleg us recomanaria escriure les coses bones per retenir-les i fixar-les al cervell, jo us recomano una petita perla que es reestrena per enèsima vegada, ara al Teatre Borràs: Les coses excepcionals. Podria ser el vostre antídot al biaix de negativitat. Un recordatori que la vida, malgrat tot, val la pena i està atapeïda de coses bones. Només ens hem d’aturar a mirar.

Veure només les imperfeccions és un automatisme emprenyador que costa de trencar

Les coses bones