El que es decideix a Europa afecta al dia a dia. Brussel·les, en el fons, és més a prop del que sembla de Vic, Olost o Rupit. Això és el 9-J

Dusan_Cvetanovic / Pixabay Torna a tocar votar. Aquesta vegada, a les eleccions europees. El que es decideix es veu lluny, però és a prop. Més del que sembla. El dia a dia està farcit d'obligacions gestades a Europa. Brussel·les, Luxemburg, Estrasburg o Frankfurt són centres de poder. La pasta dels fons Next Generation per combatre la pandèmia, els interessos de les hipoteques a rebuf de les decisions del Banc Central Europeu, la primera llei per regular la intel·ligència artificial, la prohibició dels productes de plàstic d'un sol ús o els pactes de migració i asil són decisions nascudes a les institucions europees que s'acaben incorporant a la legislació dels 27 estats membres. I si és així, perquè és així, per què ens sembla que la votació al Parlament Europeu del 9-J no va amb nosaltres? Segurament perquè Europa no ha creat un sentit de ciutadania. Som d'un carrer, d'un barri, d'un poble i d'un país. Això és el que atorga identitat. Per aquest motiu quan es discuteixen qüestions properes tothom es revoluciona. Com quan la Generalitat al canvi de segle va posar sobre la taula reorganitzar el mapa municipal i suprimir municipis en el batejat com a informe Roca. Els alcaldes van sortir en tromba a oposar-s'hi. "Ajuntar-nos amb un altre poble? Ni pensar-hi", deia Maria Dolors Rovira, d'Espinelves; "és una barrabassada", afegia Joan Pujol, de Sant Martí de Centelles, i "si toqués a somatent em sembla que sortirien escopetes", concloïa Josep Muntal, del Brull. Llenguatge bèl·lic. Tothom en guàrdia. Ajuntaments en peu de guerra. I és que l'articulació d'una arquitectura política superior, al nivell que sigui, sempre passa per fer renúncies. Aquest és el coll d'ampolla. En l'àmbit municipal i en l'europeu. Per això la idea d'Europa, un projecte nascut amb un ADN més econòmic que polític, mai s'ha acabat de culminar. Existeix una moneda única més que una unió monetària, el funcionament de les institucions és difícil d'explicar i complicat d'entendre i actua més com un club d'estats que com un gran estat-nació. Avançar en aquest procés implica, per força, cessions. També de sobirania. Ho explica l'economista Dani Rodrik en l'anomenat trilema de Rodrik, quan, de forma més argumentada, ve a dir que democràcia, sobirania i globalització són tres conceptes que, junts, no es poden conjugar. Si s'eleva el nivell de dos d'ells se'n ressent el tercer. Tot, alhora, no pot ser. Preservar la democràcia en un món global passa, i això és Europa, per cedir sobirania. De fet, sense adonar-nos-en la globalització, entesa com un canvi d'escala de totes les decisions, ens condiciona. El que passa a desenes de milers de quilòmetres té un efecte local. És el que va passar ja fa uns anys, per exemple, amb el sobtat increment del preu del petroli que es va produir quan el president dels EUA, Donald Trump, va trencar el pacte nuclear amb l’Iran. La conseqüència immediata: el preu de la gasolina i el gasoil, pels núvols. També el de productes derivats del petroli, com el betum asfàltic. I resulta que, en aquells moments, l'Ajuntament de Malla havia tret a concurs l'asfalt del lateral de la C-17, un camí molt utilitzat per vehicles i ciclistes que estava ple de sots. Què va passar? Que amb l'increment de costos -el betum asfàltic s'utilitza per asfaltar- a les empreses no els sortien els números. Una decisió al despatx oval de la Casa Blanca va fer que costés déu i ajuda asfaltar el lateral de la C-17 a Malla. I és que si Washington no és tan lluny de Malla, Brussel·les, Estrasburg, Luxemburg o Frankfurt també són a prop de Vic, Olost i Rupit. Això és el 9-J.

El que es decideix a Europa afecta al dia a dia. Brussel·les, en el fons, és més a prop del que sembla de Vic, Olost o Rupit. Això és el 9-J

Les distàncies