Amelia Tiganus, activista i supervivent de l'esclavitud sexual: "No és el mateix escombrar que ser l'escombra"

Imagino que, a aquestes altures, tothom continua tenint a casa la ponsètia i ja fa dies que vau comprar números de loteria. També hi ha qui ha comprat dones. És el que van fer militars de la caserna del Bruc, a Barcelona. Al seu grup de WhatsApp van sortejar una dama de companyia. Contractar una senyora de companyia sona millor que violar una dona. Dies després de la iniciativa masclista dels militars, Berlusconi prometia als jugadors del Monza un autobús ple de prostitutes. Els futbolistes van aplaudir i riure l’oferiment de Berlusconi. Violar fa riure a futbolistes, a polítics i al món en general.

Des de 1995 la prostitució pateix un buit legal a Espanya, ja que es va retirar del Codi Penal la terceria locativa, una figura jurídica que castigava qui proporcionava l’espai per prostituir-se i es beneficiava dels serveis sexuals que exercien terceres persones. D’aquesta manera, el proxenetisme és il·legal a l’Estat espanyol, però no ho és llogar habitacions per hores. Des de llavors, els proxenetes es disfressen d’arrendataris. Els prostíbuls són hotels, hostals, pensions, pisos. Els violadors, clients. Les esclaves sexuals, treballadores sexuals. La política ha abandonat la prostitució a una situació d’alegalitat, que es tradueix en impunitat per als proxenetes i els violadors.

Mentre perdem el temps en el debat abolició vs. legalització de la prostitució, dones i nenes pateixen violacions de manera sistemàtica. És un debat que no té lloc si parlem d’altres delictes. Ningú no es planteja regularitzar la pederàstia o el tràfic d’òrgans. I el debat té lloc perquè es blanqueja la prostitució. Les dones prostituïdes passen per un procés de deshumanització en què deixen de ser dones i passen a ser putes. S’hi afegeix un procés d’instrumentalització: són forats per penetrar, objectes on ejacular i obtenir plaer. I això és possible perquè es capitalitza el consentiment. Si concebem les esclaves sexuals com a professionals, la seva feina és oferir plaer, no pas gaudir-ne. El sexe es construeix, no és un producte i, per tant, no es pot –no s’hauria– comprar. El consentiment ha de vincular-se al desig. I el negoci de la prostitució treu el desig i el plaer de l’equació i capitalitza el consentiment. Us imagineu clavar una pallissa a algú, però sortir-ne impune perquè un cop l’has atonyinat li deixes anar un parell de bitllets? Doncs això és el que passa amb la prostitució. Bé, no exactament, les dones prostituïdes no cobren aquests bitllets, se’ls embutxaquen els proxenetes. Més enllà del plaer i el desig, el consentiment s’ha de donar en igualtat de condicions, dins d’una relació simètrica. Si alguna cosa pot definir la relació entre clients i prostitutes és l’absència de poder i llibertat de les últimes.

Un dels problemes actuals és que la prostitució s’ha vinculat a la llibertat sexual. Soc molt partidària del sexe, opino que destensa en èpoques d’estrès laboral i distreu un diumenge a la tarda. Malgrat això, hi ha qui sota el paraigua de la modernitat afirma que les abolicionistes demonitzem el sexe i afegeixen que si hi ha dones que volen viure del sexe haurien de ser lliures de fer-ho. A tots aquests els pregunto: “Us sentiríeu indiferents si una dona o nena que estimeu us digués que vol dedicar-se a la prostitució?”. A tots els qui sou capaços de deshumanitzar i instrumentalitzar les dones prostituïdes, però no les vostres filles, companyes, germanes i mares, us llanço una altra pregunta: “Per què no existeixen cursos formatius o graus universitaris per aprendre l’ofici?”. Doncs perquè no existeix la puta per vocació. La majoria de dones són captades perquè viuen en situació de precarietat econòmica. Els traficants de dones amb fins d’explotació sexual les informen que han generat un deute econòmic, que hauran de pagar exercint la prostitució. Les mateixes esclaves sexuals han de costejar la roba interior, els preservatius, els llençols d’un sol ús i el lloguer de l’habitació, de manera que cada dia generen un nou deute. A més, els proxenetes les canvien de prostíbul sovint, així renoven la mercaderia, i també s’asseguren que no creen llaços entre elles.

Aquesta idea que vincula la prostitució a la llibertat sexual i, per tant, a la llibertat d’elecció fa que es diferenciï entre l’infern horrible que és el tràfic de dones, de la professió –escollida– plena de purpurina, llumetes i llibertat que és la prostitució. Les dones que no són traficades, també són captades. S’ha creat en l’imaginari col·lectiu la idea falsa de furgonetes amb els vidres tintats conduïdes per homes amb metralletes. Els traficants i captadors de dones no necessiten utilitzar la violència i el segrest, simplement han d’aprofitar situacions de vulnerabilitat.

Per acabar, comparteixo una frase d’Amelia Tiganus, activista, escriptora del llibre La revuelta de las putas (Ediciones B, 2021) i supervivent de l’esclavitud sexual, que resumeix el que intento explicar: “No és el mateix escombrar que ser l’escombra”.