Diguin el que diguin o passi el que passi, Barcelona val molt la pena, sempre val la pena

Fa pocs dies la ciutat de Barcelona rebia la visita del Sant Pare Lleó XIV, que servia per inaugurar la torre de Jesús de la Sagrada Família, en un acte que va ser històric i va tornar a deixar clar el potencial de la ciutat, i l’orgull nacional que podem sentir amb actes tan importants com aquest, que es veuen per tot el món.

Encara amb aquest record ben viu, Barcelona donava el tret de sortida del Tour de França del 2026, en un acte que novament tenia la Sagrada Família com a teló de fons en la inauguració de la prova, i seguidament podíem veure diferents espais emblemàtics, principalment de la mateixa Barcelona però també d’altres indrets del nostre país com Tarragona, que tornava a situar Barcelona i Catalunya al centre de l’actualitat mundial.

Un cop més, la nostra capital va tornar a deixar clar que vol i sap organitzar aquest tipus d’esdeveniments, perquè veure la basílica de la Sagrada Família, el Tour de França o els Castellers de Vilafranca compartint espai va ser una gran decisió, que omplia d’orgull i enveja sana qualsevol persona que estigués seguint el certamen, ensenyant una vegada més, la millor cara de Barcelona.

Queda pendent veure el retorn que pugui tenir el Tour a Catalunya, però vist que l’assistència d’espectadors i l’expectació fou massiva, i les precioses imatges del país i de la seva capital tornen a deixar clar el potencial que tenim, i que aquest tipus d’activitats formen part del nostre ADN, exhibint una vegada més, que unir Barcelona, la seva arquitectura, la cultura catalana i qualsevol esdeveniment és una aposta segura.

Mentre tot això passava, principalment durant la inauguració del Tour, la mateixa ciutat de Barcelona vivia un nou episodi fosc, quan al parc de la Pegaso un jove de només 15 anys perdia la vida a trets, un nou episodi violent a plena llum del dia, que ensenyava en el mateix moment, la pitjor cara de la nostra ciutat, aquella que ens fa por i volem oblidar.

Barcelona, i per extensió, la mateixa Catalunya, pateixen de forma cada cop més habituals actes violents d’aquesta magnitud, ja que en només tres setmanes Barcelona ha registrat quatre tirotejos per posar un exemple, en una mitjana d’un a la setmana en general, un fet que no pot passar desapercebut i que cal combatre.

La sensació d’inseguretat ha crescut arran del país, de la mateixa manera que creix la multireincidència, els atacs amb arma de foc o arma blanca, les bandes, el narcotràfic i una sensació d’impunitat que no ens podem permetre.

Cal un enduriment de les penes, no només pels actes consumats, sinó també pels temptatius, com és la possessió de droga o la tinença d’armes, a banda de dotar els cossos de seguretat del nostre país de totes les eines necessàries per poder fer front als nous reptes que tenen avui.

En cap concepte ens podem permetre una societat que tingui por d’anar pel carrer a qualsevol hora del dia, on haguem de témer el que ens pugui passar o viure, i on, principalment, les persones més vulnerables es puguin sentir segures, castigant sense cap mena de dubte els actes vandàlics i qualsevol tipus de delinqüència, evitant que es pugui tornar a produir, i per això cal aplicar tot el que llei pugui preveure.

Perquè volem parlar de quina imatge s’ha vist de Barcelona en el Tour i no d’un nou tiroteig de bandes o d’un robatori o una àvia de 80 anys, per la qual cosa ens cal actuar per a veure la cara que ens agrada de la nostra societat i desterrar l’altra definitivament.

A falta de menys d’un any per les eleccions municipals, la seguretat i a la convivència serà un dels punts centrals de la propera campanya, i en la majoria dels municipis la pròxima legislatura serà clau per recuperar la seguretat dels carrers i deixar clar que la violència i la delinqüència no formen part del nostre estil de vida i que patiran la pitjor de les conseqüències.

I diguin el que diguin o passi el que passi, Barcelona val molt la pena, sempre val la pena; com també ho val una Catalunya que demostra sempre que mereix el millor, i que ens toca exigir-ho i treballar per aconseguir-ho, fets que ja no poden esperar si no volem viure en un país amb dues cares.