Les escales dels gratacels
Que la vida fa molts revolts és una obvietat. M’agrada com ho explica Carmen Boullosa, que diuen que ara és la millor escriptora de Mèxic. Dies enrere li preguntaven a què s’hauria dedicat si no hagués estat escriptora. I deia que de nena volia ser arqueòloga, però que si ara no fos escriptora el que li agradaria és tornar a ser nena, i que si fos nena és possible que volgués ser arqueòloga però que segurament la vida l’hauria tornat a conduir a ser escriptora. La resposta, brillant, dona voltes per no anar enlloc. És la roda del hàmster.
Això és el que ens passa, sovint, al nostre dia a dia. Immersos en un món digital que segresta temps i atenció, circulem per una mena de rotonda virtual infinita en què costa endevinar quina és la sortida cap a la realitat. Com quan els d’Osona anem a la platja per Bracons i abans d’arribar a Figueres una immensa rotonda t’obliga a decidir si vols anar cap a l’AP-7, agafar la C-260 cap a Roses o accedir al centre de Figueres. I, sovint, acabes donant-hi més d’una volta per posar els sis sentits -sí, sis: el sisè és el de la intuïció- en encertar la sortida bona.
De fet, avui, cal posar els sis sentits en tot: en l’elecció de les postres al menú del dia, en les millors vambes per pujar al Taga o en l’emoji per enviar un missatge a la sogra. També per assegurar-nos que el que mirem és el que veiem. La irrupció de la intel·ligència artificial -la IA és la paraula de l’any- difumina la línia que separa el que és real del que és virtual, el que és veritat del que és mentida. Les possibilitats de la IA i els resultats que obté són espectaculars. Acollonants, seria el resum planer que n’hauria fet el meu pare al bar Oliveda. Un exemple: la intersecció entre creativitat, art i IA genera una nova realitat. De fet, grups de música ficticis i cançons artificials ja desembarquen en serveis de streaming. Artistes i discogràfiques posen el crit al cel. La IA copia cançons sense permís. Això és el Far West. No hi ha llei. I si n’hi ha és la de la selva.
Que guanyi el més fort és inadmissible en una democràcia liberal regida per normes. Amb motiu del Primavera Pro, una cimera de la indústria musical que es fa a Barcelona coincidint amb el festival Primavera Sound, els diaris s’han fet ressò de la preocupació. Allò que els EUA innoven, la Xina copia i Europa regula, venut com un dard cap a la gestió europea, potser és el que convé. Les normes donen seguretat en un món que es balanceja. Una dada: a la borsa de Tòquio negocia més accions Hello Kitty que Toyota. Sembla un acudit, però no ho és. Sanrio, empresa que explota actius immaterials de personatges com Hello Kitty, genera més interès que Toyota Motor, que fabrica el Yaris híbrid del garatge de casa. És una notícia petita a Cinco Días. Però amb corrent de fons: els negocis del nou món són lleugers, escalables i vinculats a les emocions.
Per això triomfa la IA, que fa tot el que volem, com ho volem i quan ho volem. I a vegades també enganya. Un cas sonat és el de Builder.ai, una start-up britànica que es vantava de desenvolupar aplicacions de forma automatitzada. Com si fos màgia. Tan fàcil com demanar una pizza, deien. La solució, un miracle de la IA, va disparar el valor de l’empresa. Fins i tot el fons sobirà de Qatar hi va posar pasta. Ara s’ha sabut que no és que exageressin el paper de la IA en el procés de crear apps com xurros, sinó que directament ocultaven que gairebé tota la feina la feien 700 enginyers a l’Índia. Un peatge invisible per vendre el producte com si fos fill de l’algoritme. I lucrar-se. El periodista Jorge Morla, especialitzat en cultura digital, ho resumia en un titular a El País: “No era una IA, eren 700 indis”.
I és que els invents, tots, són com els avions: no n’hi ha prou que s’enlairin, sinó que també han d’aterrar. Aquest és l’èxit complet. La IA, que ja s’ha enlairat, ara ha d’aterrar. Per fer-ho de forma adequada, necessitarà un temps que, a més, no necessàriament ha d’obligar a fer taula rasa amb tot el que ja funciona. No calen esmenes a la totalitat. L’afirmació potser la subscriuria un dels grans de la literatura universal, l’escriptor Jorge Luis Borges -en realitat es veu que es deia Jorge Francisco Isidoro Luis Borges Acevedo però li deien Borges per fer-ho més curt-, que expliquen que una vegada esperava un ascensor en un hotel d’un gratacels a Nova York i com que no hi havia manera que arribés, contrariat, va dir al seu acompanyant: “Pugem per l’escala, que ja està inventada”. I és que els grans invents sempre són els que funcionen.