No pateixin tant per nosaltres per l’alarma social que podria esdevenir per tot allò que per lògica i sentit comú tenim dret a saber; almenys d’aquesta manera podríem prevenir les possibles conseqüències d'aquesta bestiesa que estem patint i que pot destrossar-nos la vida

Les esquerdes del sistema Vagi per endavant el meu agraïment a l’atenció rebuda pel servei d’una ambulància per a emergències mèdiques, dels serveis sanitaris del CAP de Manlleu i d’algunes persones que també em van atendre i ajudar. Dit això, els fets són els següents: no sé què passa en altres pobles i ciutats, però a Manlleu que et robin la bossa de mà o la cartera, especialment a les persones grans amb les facultats físiques deteriorades –algunes van pel carrer amb l’ajuda d’un caminador–, no és, malauradament, cap notícia rellevant. Fins i tot diria que és un fet normal en el nostre dia a dia. En els darrers onze mesos he patit dos robatoris a peu de carrer. L’últim va ser el passat 5 de novembre a les 11 del matí, acompanyada d’una violència física brutal i de lesions de certa consideració. El més preocupant, per això escric aquest article, és haver d’acceptar la manca d’informació de l’Ajuntament a la gent del municipi, que no té plena consciència de la magnitud i gravetat dels robatoris. Però encara és més fort i trist, diguem-ho tot, que algun il·luminat de l’Ajuntament et digui això: “No s’informa públicament de tots els robatoris per no crear alarma social”. Déu-n’hi-do, veritat? Per acabar-ho d’adobar, la Policia Local d’investigació –si és que existeix– sembla trobar-se en agonia permanent. L’únic que a Manlleu dona senyals de vida és la informació que el mateix Ajuntament fa arribar als mitjans, embolcallada en interessos i càlculs polítics que prevalen sobre la decència humana, i no permet als periodistes cobrir amb la transparència suficient aquelles notícies que els ciutadans necessiten i tenen dret a saber. Vull dir al senyor alcalde que no pateixin tant per nosaltres per l’alarma social que podria esdevenir per tot allò que per lògica i sentit comú tenim dret a saber i a sentir-nos informats; almenys d’aquesta manera podríem prevenir les possibles conseqüències de tota aquesta bestiesa que estem patint i que pot destrossar-nos la vida. També, si no és demanar massa, li prego, senyor Rovira, que s’oblidi de plantejaments, apostes, impulsos i dissenys i projectes faraònics i que centri les seves poques inversions que li permet la malmesa economia de l’Ajuntament a dotar de més seguretat els carrers de la vila. Segur que moltes persones l’hi agrairan. Som passatges en una ciutat que, com la vida, ens fa un lloc al seu costat per mostrar-nos els seus racons més foscos i els més lluminosos. La lliçó de tot plegat és que no som nosaltres que passegem per la vida, sinó que la vida ens passeja a nosaltres, ens agradi més o menys, amb totes les esquerdes d’un sistema i d’un estat de dret que, entre altres coses, ens obliguen a viure de genolls davant la delinqüència i la passivitat vergonyosa dels polítics, que no troben mai temps per legislar i endurir les lleis d’un Codi Penal injust i nefast. Per algun amic que tinc a Ripoll, m’arriben notícies que en aquest municipi els carrers gaudeixen de bona salut pel que fa a seguretat ciutadana. Potser, senyor Rovira, algú del consistori hauria d’agafar la motxilla i anar d’excursió a Ripoll per comprovar si això és cert i veure com aconsegueix l’alcaldessa tenir controlada la delinqüència i crear un ambient digne i envejable, lluny dels carrers de Manlleu, que s’han convertit en una autèntica aventura per a totes i cadascuna de les famílies. Jordi Salinas Castells Manlleu Incendi en un garatge de Manlleu Abril de 2024. Un virulent incendi en un garatge, en ple centre de Manlleu, provocat intencionadament amb material altament inflamable, crema tots els cotxes, deixa la porta d’entrada oberta, recargolada i bloquejada. El fum obliga una família, amb la dona embarassada, a fugir, saltant a un pati veí. No va passar una tragèdia pels pèls. Avui dia el garatge, que continua exactament igual que després de l’incendi, s’ha convertit en “habitacle”, és un lloc de distribució i consum de substàncies diverses i un abocador a l’aire lliure, que ha donat lloc a la presència de ratolins en els habitatges propers. Insalubritat i inseguretat extremes, amb moviment de cotxes, molt sovint indegudament aparcats i fins i tot, en un cas, amenaces que impedeixen denunciar. Tot això durant mesos i sota el coneixement de l’Ajuntament. Inoperància, desídia, lleis bonistes, excés de burocràcia que eternitza els procediments, entitats bancàries que no assumeixen les seves obligacions com a qualsevol propietari d’un habitatge? Segurament, tot plegat. Cal molta fe en les institucions per acceptar que una situació així es perllongui tant. Fe impossible de tenir quan es pateixen directament les conseqüències. I tot això passa a tres minuts a peu d’on hi haurà la flamant urbanització del Ter. Una situació que, malauradament, dona arguments per reforçar la mala fama de Manlleu i contribueix a criminalitzar, injustament, una part de la població. I ja sabem qui ho aprofita. Joan Serra Barris Manlleu El català de casa nostra, Vic El nostre costum o ego ens fa dir: “No ho entenc, a Barcelona sols parlen castellà”. Suposo que el 90% o més de les persones de darrere el taulell són de demarcacions o d’origen on la llengua és la castellana i com que no ens queixem es fa normal o natural. A Vic, on fa tres anys la cuidadora centreamericana de ma mare va a la mateixa farmàcia, o per vacances a altres, i ella ho demana en català, les farmacèutiques o farmacèutics li responen en castellà. Quan jo l’acompanyo els ho dic o recordo. Ella no s’atreveix a insistir a qui duu bata blanca. A altres comerços no és freqüent. En fer tractes, ma mare li va dir que sempre li parlaria en català, que li pagaria matrícula i cursos. Va fer els tres de nivell bàsic en persona, a Normalització Lingüística; l’elemental 2 és en línia, però ni ella ni altres poden fer-lo per excés d’aspirants o manca de places. Crec que el 155 encara està en vigor. Ella no té mandra, segueix en línia sèries a 3Cat, llegeix llibres, l’emissora i el canal de televisió, tot en català. No atendre bé a qui fa l’esforç d’utilitzar la llengua d’on viu és una humiliació o menyspreu al seu afany i a la seva persona. Jo li dic que ho demani en anglès, i llavors segur que l’escoltaran bé i si dubten l’escoltaran bé en català. Fa molts anys em van donar una lliçó en una parada del mercat. Li vaig demanar al dependent negre que “quería verdura para el caldo” i ell em va dir: “Una xirivia, dos naps, perquè són petits; vols tres pastanagues o un manat?”… Mentrestant jo m’avergonyia, i ell va resoldre-ho dient-me que, amb el meu accent, notava que era de Vic. Carme Oliver Calldetenes Agraïment a Jaume Espuny Vull agrair i donar el meu total suport a l’escrit que Jaume Espuny va fer a EL 9 NOU de divendres 29 de novembre d’aquest any. Com diu en Jaume, últimament la gent sembla que s’acostuma a desdoblar el català, dient ells i elles, tots i totes, etc. Les persones que utilitzen aquest llenguatge ignoren que és totalment erroni. La Universitat de Barcelona, l’any passat, va fer un comunicat que recordava que el català és una llengua que s’expressa amb el masculí genèric i aquests desdoblaments entorpeixen en gran manera la comunicació entre persones. Carme Junyent, gran lingüista catalana, era una gran defensora del català genèric i deia que “encara que a les meves classes hi hagi només dones, jo parlo en masculí”. També és lamentable que es canviïn conceptes com la família en comptes dels pares, descendència en comptes de fills. És llastimós que persones amb estudis, polítics, presentadors de ràdio i TV s’hagin adaptat ràpidament a aquestes formes equivocades. Per què? Es pensen que així són més feministes? Més moderns? Malament quan una persona per comunicar-se amb els altres adapta aquests formes sense to ni so. Al final el que demostra només és la seva ignorància i la seva mediocritat. És una llàstima també que aquest llenguatge el trobem diàriament a tv3, i cada dia més, en la majoria de presentadors i tertulians, fa pena. Siguem curosos amb la nostra llengua i exigim més preparació en persones que dirigeixen mitjans públics i que es dediquen a fer tertúlies i conferències. Assumpta Vall-llovera i Roca Centelles Consorci Hospitalari de Vic Faig aquest escrit molt enfadada, ja que tenia una visita presencial i una radiografia programada des del mes de febrer per aquest passat mes de novembre. Una setmana abans de la visita, vaig rebre un missatge SMS en el qual me la traslladaven al mes de febrer de l’any vinent. De poc va servir fer-los una trucada expressant les meves queixes per aquest canvi, moltes bones paraules de la persona que em va atendre, que evidentment va culpar el servei de programació i que en prenia nota, però poca cosa podia fer-hi, que si volia podia fer un escrit queixant-me i esperant que fos llegit, llavors potser em contestarien. De fet, no vaig rebre cap contesta, però sí un SMS, fred i impersonal, en el qual m’avançaven la visita al gener. Curiosament, pocs dies després torno a rebre un altre SMS tornant a passar la visita al febrer, o sigui que hauré esperat un any per a una visita presencial. Això és l’administració pública. Ara bé, si vaig a la sanitat privada, en la qual visiten pràcticament els mateixos professionals, fan servir les mateixes instal·lacions, fins i tot els mateixos aparells, tot aquest calvari d’esperar un any per fer una visita que resultarà més curta en el temps que no pas tots els passos que han fet per anar-la canviant es traduirà en pocs dies. Tot plegat, força lamentable. Així que no em diguin que estan mancats de personal, que tenen excés de visites o escassos de material, perquè les que fan a la privada segurament són més i no hi ha cap problema de res. Està clar que aquí prima el que les mútues els paguen. Potser començaria a ser hora que es pogués denunciar aquesta falta d’ètica i professionalitat del Consorci Hospitalari de Vic, que prioritza la sanitat privada a la pública. Ester Camps Torelló El banc de la gent? Compte si teniu els diners al BBVA i us roben el mòbil! També jo vaig patir un robatori a Tona. Va ser el passat 29 d’octubre. Després d’haver fet la corresponent denúncia davant la Policia Local, he hagut d’escriure diversos correus al banc i anar més d’una vegada a les oficines de Seva, Sant Miquel de Balenyà i Tona, com també telefonar unes quantes vegades a Madrid, a l’atención al cliente, a reclamaciones i al bbva responde. Resultat final: escrigui al Banc d’Espanya. O sigui, la mateixa resposta que aquest banc va donar a la usuària Rosa Font, de la qual el vostre diari va publicar la carta del robatori que va patir també a Tona (El 9 Nou 29/11/24). El BBVA s’espolsa de sobre el tema i es nega a retornar-me el que em van robar a través del meu telèfon. M’havien robat la bossa de mà mentre posava la compra del súper al cotxe i un home em distreia demanant-me que portés el carro, encara amb productes a dins, al seu lloc. Tot va ser qüestió de segons. De seguida vaig anar a la Policia Local, des d’on vaig telefonar al meu home, que, connectat al web del banc, va veure que m’acabaven de treure 300 euros del compte. Sort que portava el bitlleter i les claus del cotxe a la mà. El BBVA enguany, i de moment, té un benefici de més set milions d’euros… Carme Ametller i Vilaró El Brull

No pateixin tant per nosaltres per l’alarma social que podria esdevenir per tot allò que per lògica i sentit comú tenim dret a saber; almenys d’aquesta manera podríem prevenir les possibles conseqüències d'aquesta bestiesa que estem patint i que pot destrossar-nos la vida

Cartes al director