Michael Collins es va quedar a la nau mentre els seus companys eren els primers a trepitjar la Lluna

Fa uns dies vaig conversar amb l’actor i escriptor Jordi Sánchez –que per mi sempre serà en Lópes de Plats bruts, però per la majoria sempre serà l’Antonio Recio de La que se avecina– perquè ha escrit un llibre de relats mig d’humor, mig biogràfics, que es diu Nadie es normal (Planeta). Sánchez ha escrit moltes obres de teatre d’èxit, moltes, però el gran públic no n’és conscient i a ell no el molesta gens no exhibir l’etiqueta d’autor: ho troba normal, perquè no té punt de comparació els milions de persones que el veuen a la tele i els centenars que van al teatre. Diu que escriu comèdies dramàtiques, que en resum ve a ser “parlar de coses que t’importen amb humor”. I això és també el seu llibre, ple de situacions humorístiques per somriure i esquitxat de reflexions sobre aprenentatges vitals. I tot sense donar-se importància, amb una senzillesa fabulosa. Una de les coses que em va explicar, i que em fa l’efecte que és il·lustratiu del personatge, és que per un fill de família treballadora de Montbau el fet de voler ser actor era tan exòtic i impossible com ser astronauta. “És com si fa 30 anys li dic a la meva mare que vull ser astronauta i avui agafo un coet i me’n vaig a la Lluna. I puc fer-ho”. En Sánchez estava destinat a ser infermer de la Vall d’Hebron, l’hospital que feia ombra al seu barri, situat per sobre la Ronda de Dalt. I segurament hauria tingut una vida feliç. Però va intentar conquerir la seva passió, encara que fos una opció remota, i ha tingut premi; tants d’altres es queden pel camí, és clar. L’entrevista coincideix amb la mort d’un astronauta de veritat, Michael Collins, el tercer que viatjava a l’Apollo 11 però de qui molts no recordaríem el nom en una pregunta del Trivial perquè no va aparèixer a la fotografia. Ell es va quedar comandant la nau espacial Columbia, orbitant al voltant de la Lluna, esperant que Neil Armstrong i Buzz Aldrin recollissin mostres i plantessin la bandera americana, i fessin un gran pas cap a la història de la humanitat. Quan el mòdul que havia d’aterrar a la Lluna es va desprendre de la nau central, Michael Collins es va quedar sol. I quan l’aparell va passar pel costat fosc de la Lluna fins i tot es va tallar la connexió amb la NASA durant 48 minuts. Ho va explicar a les seves memòries i ho llegeixo al seu obituari: “Ara estic sol, realment sol i absolutament aïllat de qualsevol vida coneguda”. Un antic pilot de combat de l’exèrcit havia arribat allà dalt, amb les estrelles. Quan va reconnectar amb la Terra, l’home ja havia trepitjat la Lluna. És un fet que a vegades es pot apuntar el dit a la Lluna i no mirar el dit, sinó arribar-hi.

Michael Collins es va quedar a la nau mentre els seus companys eren els primers a trepitjar la Lluna

Les estrelles